Una proposta teatral original

El retrat de Dorian Gray que podeu veure al Teatre Romea és una autèntica meravella.
Es tracta d’una peça teatral amb una posada en escena molt visual, on predomina el blanc i hi destaca el vestuari en tons vermells dels músics i dels actors.
Una peça de cambra que ho té tot per esdevenir un dels éxits d’aquesta temporada.

-Està signada i dirigida pel dramaturg i director Marc Rosich, que aconsegueix extreure’n tota l’essència de la novel.la original.
En Marc Rosich no deixa mai de sorprendre, és increïble el nivell de creativitat inventiva i innovadora d’aquest home. Admiració total!
-Una molt bona combinació entre text i música.
-Música en directe. La música a part de ser preciosa, transmet moltíssim. L’ha creat l’autor, músic i compositor català Jordi Cornudella expressament per l’ocasió. Es tracta d’una petita peça de cambra interpretada en directe per un quintet de corda, Quartet Leos més un contrabaixista.
-Una interpretació brillant d’Àngels Gonyalons, que interpreta tots els personatges, masculins i també l’únic paper femení de l’obra.
Ella és l’Òscar Wilde, i mitjançant la seva veu, també la resta de personatges de l’obra: Dorian Gray, Basil Hallward, Lord Henry i la Sybil Vane.
S’ha d’agrair que la dicció i la vocalització han estat perfectes. Personalment, poder entendre el que es canta o es diu, i escoltar la música en directe, crec que són dos requisits primordials en un musical o peça teatral musical.
-L’acompanya un trio vocal, en Jordi Vidal, Pau Oliver i Pol Blancafort, que al llarg de l’obra, adopten diferents rols, com el cor, l’alter ego del personatge, les veus que l’interpel·len i els monstres interiors. Encarnació i transformació de tot allò que la peça necessita.
Aquest trio d’actors contribueix a donar ritme i dinamisme a la representació.
-L’escenografia és molt contemporània, amb diversos nivells, on domina el color blanc, que contrasta amb el vermell dels vestits dels músics i els tres actors. A diferència de la resta d’actors, l’Àngels Gonyalons vesteix de blanc i negre, tret d’un botó de la camisa que també és de color vermell; un vestuari inspirat en l’època victoriana.
Diferents nivells, un joc de cortines, transparències i una gran columna blanca on juga molt la imaginació del públic.
Ombres, llums i música.

-El fet que, una obra escrita el 1890 segueixi del tot vigent, fa que ens replantegem moltes coses. El narcisisme, la joventut eterna, el culte a la bellesa, l’individualisme, l’acceptació
a envellir, la vanitat, són temes del tot actuals.
Altres temes que hi surten, i que per l’època va suposar un desafiament davant la moral victoriana, van ser l’homosexualitat, l’erotisme i el narcisisme.

Una proposta teatral original del clàssic d’Oscar Wilde.