Deia Lluís Pasqual en alguna entrevista que El rei Lear és com una catedral del teatre, i el cert és que veient-la t’adones que és una obra immensa i monumental sobre la condició humana, a l’igual que Hamlet o La vida es sueño. També podem dir, un cop vista la representació del Lliure, que tant Pasqual com Núria Espert han posat les bases per a una gran catedral, sòlides i consistents, ja que és impossible enfrontar-te a una obra com aquesta sense les idees molt clares i una gran dosi de valentia.
Des de la primera escena, aquest Lear imprimeix una gran força. Veiem l’entrada d’Espert amb la seguretat que donen els anys (quasi vuitanta, no cal oblidar-ho) i l’experiència en els escenaris, però de mica en mica anem veient com enfolleix davant nostre i com la seguretat dels seus ulls es transforma en dubte, en por, en malson. Ja a la segona part ens la trobem arraulida en una cadira de rodes, totalment absent, però amb aquell bri de vida i d’esperança que encara li farà recuperar la filla perduda i exhalar l’últim sospir al costat d’ella. Realment, una lliçó de teatre que quedarà a la memòria de tots aquells que respectem la professió i entenem el teatre com una font inesgotable de sensacions i sentiments.
La grandesa d’aquest muntatge, però, és que no es redueix a deixar-ho tot preparat per al lluïment d’una gran figura, com hem vist en tantes ocasions. Pasqual s’ha envoltat dels millors –Madaula, Manrique, Selvas, Conejero, Iscla, Bosch, Lozano i tants d’altres-, i això fa que la peça tingui moments estel·lars per a tots. La direcció és sòlida i fosca, aconseguint crear un rosari de moments climàtics poderosos, com el del final del primer acte. És cert que a la segona part la peça sembla desinflar-se a moments, però també cal tenir en compte que el final de l’obra original és precipitat i una mica gratuït. Prova evident que a Shakespeare sempre li van interessar més les reflexions que els arguments… Recomanable al cent per cent. No us la perdeu.