La primera vegada que es va presentar aquesta obra va ser a l’antiga Sala Beckett de Gràcia. Ara hi ha un nou muntatge i una nova sala. A l’Espai Texas i amb Marc Tarrida Aribau, Sandra Monclús, Eric Balbàs i Jordi Coll.
Després de veure la nova revisió de El principi d’Arquimedes, he de dir que m’ha sorprès gratament per les diferències respecte a la versió de fa 13 anys. El text s’ha actualitzat de manera molt encertada, aconseguint ser més rodó i adaptat als temps actuals, cosa que contribueix a una millor comprensió i a un impacte més gran en l’espectador.
Un dels aspectes més destacats és el final, que sorprèn i aconsegueix mantenir-nos expectants fins al darrer moment. Aquest element, juntament amb una narrativa més polida, fa que l’obra adquireixi un nou nivell de qualitat, tant des d’un punt de vista dramàtic com emocional. El salt continu temporal, aconsegueix una atracció que poques obres han aconseguit.
Una de les diferències més apreciables en aquesta revisió és la interpretació dels personatges de Rubén de Eguía i Marc Tarrida. Aquest darrer, tot i el temps transcorregut, aconsegueix donar un nou enfocament al seu paper gràcies a la seva aparença més juvenil i innocent, que aporta un punt afegit al personatge. Aquesta qualitat el fa encara més creïble i fa que la seva actuació connecti d’una manera especial amb el públic. A més, Marc Tarrida borda el seu paper, aconseguint transmetre una naturalitat i sensibilitat que reforcen el conflicte central de l’obra.
Pel que fa a la interpretació, el personatge que interpreta Jordi Coll em va semblar extraordinari. En aquesta versió, el personatge té molta més força i profunditat emocional, oferint una actuació carregada de matisos que aporten una gran intensitat a l’obra. Fa que per un costat connectis amb el pare, però a la vegada et vulguis distanciar de la seva homofòbia i ‘clitxés’. Aquesta interpretació aconsegueix connectar millor amb el públic i transmetre les tensions i conflictes que el text vol explorar.
Un dels punts més rellevants de El principi d’Arquimedes, en la de fa una década i l’actual, és la seva capacitat per plantejar preguntes complexes i deixar-les obertes, convidant el públic a reflexionar.
Pots veure la resta de la meva opinió a l’enllaç
