Vaig a la Sala Atrium a veure aquesta nova proposta personal. Un monòleg biogràfic on l’autora i protagonista, Anna Agulló, comparteix la seva experiència amb el transtorn mental i el que va provocar. És un viatge molt íntim i personal.
Tenim l’obra estructurada en diferents parts d’aquest viatge. Des del seu ingrés a un centre sanitari, fins a la pressió laboral, els aspectes del dia a dia, l’obsessió per l’èxit, la fantasia de l’amor romàntic, la salut física, la gordofòbia i la violència masclista.
Tret de l’ingrés sanitari, que de moment no l’he viscut; puc dir que els altres estats que ha anat narrant i explicant era com una visió del que passo. Aquella mirada compartida de passar per una depressió, la medicació que et fa més malt que bé, ,l’obsessió per la feina i la pressió que porta, la fantasia de l’amor que tothom ens ha venut, la soledat que sents en el dia a dia o la violència masclista (o bullying, moving o abusos) i fins i tot aquell moment de deixar-ho tot, però cap final és tan fàcil com inicialment creus.
Un viatge que fas amb el dolor i moments de felicitat (per sortir-ne) de la mà de l’Anna. Una experiència terrible però molt necessària per donar a conèixer a la gent que significa tots els estats amb els quals passes. La cruesa amb què ens explica tot, és el que més m’ha agradat. Una gran feina actoral que es percep en cada moment. Però a més que és difícil posar-se en el teu paper explicant tot el que t’ha passat.
La meva recomanació és anar-hi a veure-ho sense perjudicis i amb la ment oberta,
Podeu llegit la resta de la meva opinió al següent enllaç