A l’obra “El pare”, l’espectador observa les interpretacions de la realitat que fa el cervell del protagonista, representat per l’actor Josep Maria Pou. La tasca no és senzilla perquè el protagonista pateix Alzheimer, i el que viu diàriament suposa una desconnexió respecte de la realitat dels altres, especialment la de la filla que en té cura.
Aquest exercici, representar els dos plànols, seqüencials, diferents, és d’una dificultat extrema. De fet, hi ha moments en què l’espectador pot dubtar del que està passant, però just és aquest el punt més valorable de l’obra, que desconcerta com també ho fa la malaltia per a les persones que la pateixen: on soc, qui ets tu, què faig aquí, on és el meu rellotge.
A tot plegat cal sumar l’extraordinària interpretació de Josep Maria Pou, que commou, que emociona, que fa saltar les llàgrimes, i que arriba a fer pensar en com de febles som els humans quan tot el que ens envolta no l’entenen. No puc dir més que aneu al teatre Romea, que aneu a veure “El pare”.
