“El Metge de Lampedusa” és una obra dirigida per Miquel Goriz, protagonitzada per Xisco Masó, basada en el llibre “Llàgrimes de sal “ escrit per Pietro Bartolo i la periodista Lidia Tilotta, i del documental “Fuocoammare” de Gianfranco Rosi, guanyador del “Oso de Oro” a la millor pel.lícula en el Festival de Berlín 2016.
“El metge de Lampedusa” és un retrat incisiu i commovedor, a través de les vivències reals de Pietro Bartolo, metge de Lampedusa, una petita illa italiana que es troba a mig camí entre Líbia i Sicília, en la que cada any arriben milers i milers de persones que fugen desesperadament de l’horror que pateixen en el seu país. Persones ( homes, dones i nens) que es veuen obligats a marxar i deixar-ho tot, la seva terra, la seva família, les seves pertinences,… i emprendre un viatge terrible, en que el pitjor de tot no és arribar viu o no, sinó l’infern pel que han hagut que passar abans d’arribar a aquell lloc que per ells és la seva salvació. Enganys, violacions, abandonaments en mig del desert, fam, fred, por, incertesa, viatges en condicions inhumanes,… Supervivència !!!
El metge de Lampedusa no és una obra de teatre de ficció, és real. És el relat d’històries reals. Històries de persones amb nom i cognoms. Històries molt directes, relatades sense ambigüitats, explicades des del respecte. Històries doloroses que posen la pell de gallina. Històries colpidores. Històries terribles.
“Això és un holocaust. La diferència és que quan es van alliberar als presoners dels camps de concentració, l’excusa va ser que “no ho sabíem”. Ara tots sabem el que està passant”. No girem la cara. No es tracta d’una pel·lícula de ficció. És real.
3300 persones van perdre la vida al 2017 intentant buscar una vida millor, ja en són més de 380 les persones que han perdut la vida en el que portem de 2018.
No són números, són persones.
Just ahir va fer un any de la gran manifestació “Volem acollir” a Barcelona. On és Europa? Què està fent l’Estat i l’UE davant la crisi dels refugiats? On són els drets fonamentals de les persones?
Penso que a la sala no hi érem tots els que hi havíem de ser. Jo que estic treballant de cara al públic us en faríeu creus del que arribo a escoltar. Hi ha molta gent sense cap mena d’escrúpols que es creuen amos i senyors de la terra que trepitgen. Que justifiquen aquests fets terribles amb un “no haber salido de su país”. M’esgarrifo només de repetir aquestes paraules. Si us plau, més solidaritat davant d’aquells que es veuen obligats a deixar-ho tot.