D’uns anys ençà ha aparegut un nou terme dins de la creació de la ficció, que és el del worldbuilding. Aquest és el de la definició de tota la cosmogonia i geografia (humana o no) d’un univers de ficció.
Sembla, però, que la definició d’aquesta realitat que inclou, sovint, les mateixes lleis de la física és quelcom nou, però és possiblement l’exercici més antic de narrativa que coneixem, ja que aquest ens pot portar a les primeres escriptures humanes que defineixen el món -en aquell moment- conegut o no en funció al coneixement i tècnica de qui la desenvolupa, però aquesta tècnica d’escriptures sagrades i d’altres ficcions també la trobem en els universos de Tolkien (desenvolupats aquests a partir dels seus idiomes ficticis) fins als multiversos Marvel o del Doctor Who, on moltes de les lleis de la física són simplement tractades amb menysteniment a favor de la ficció i els poders d’uns éssers del tot metahumans.
D’altres universos, sense grans canvis en el que es refereix a la física i que també son part de la tècnica prèviament esmentada, són els que trobem a la literatura de Flaubert, que gaudia del plaer de desenvolupar un munt de personatges que de vegades, ni tan sols acabava mencionant a la seva obra. Vivien només a les seves anotacions. Eren personatges normals i corrents, tal com som nosaltres, aquests recipients mortals que sovintegem les platees dels teatres i que ens sentim interpel·lats per les històries més mundanes, però sense oblidar-nos del cor del monstre o dels herois que, com nosaltres, també tenen debilitats.
L’univers que crea Ester a partir de la pregunta de: «I tu qui ets?» està poblat d’aquesta darrera gent. Gent que viu i mor d’una forma gens espectacular, que té descendència o que deixa assecar els brots, que riu i que plora. Éssers normals vivint la seva mundanitat, com nosaltres mateixos.
Ara bé, l’univers que crea Ester a partir d’aquesta pregunta no és quelcom deliberat, sinó quelcom que és incapaç de controlar, i és que Ester esdevé una divinitat sense saber el perquè. És cada un d’aquests éssers un camí que, tal i com va dir Sondheim, mai va emprendre? No ho sabem, ella tampoc ho sap. Però poder atendre les demandes de mortals que la veneren o la detesten és capaç de comprendre la condició humana i com s’estructura una societat, de dalt a baix, els que manen i els que obeeixen, els que resen i els que diuen què resar. Així i tot què pot fer -veritablement- Ester? Desfermar plagues sobre Egipte? Fer que plogui? Què és el que pot fer amb aquest món que s’ha generat al seu voltant i que no comprèn? No deixa de fer-se preguntes, que és possiblement les mateixes preguntes que es fan els éssers que l’habiten. Esperant una resposta que no obtenen perquè Ester no la té.
Ester no és més que una avorrida empleada de banca que després de rebre la pregunta al voltant de la seva identitat, en genera d’altres que es reprodueixen sense ja la seva supervisió i que farà el possible per tenir-ne cura d’ell, si n’aprèn prou de pressa i és capaç de transmetre la seva saviesa i llegat mentre el món no deixa de girar i créixer d’aquesta estranya forma espontània que no pot aturar i que no són ficció, sinó del tot veritables.
Una excepcional Anna Tamayo que ens endinsa dins del món que ha sorgit de la seva ment i que s’estima tant com si hagués sortit el seu ventre, però que no comprèn. La pregunta de per què som i qui som se’ns repeteix sempre, com el gran acudit de la vida o el gran teatre del món… que constantment s’explica, però que encara no comprenen la lliçó que hem d’aprendre i que ens portem a casa i a la que donem voltes cada nit quan ens fiquem al llit, igual que l’Ester. Som, doncs, fills de la seva mateixa divinitat o és la nostra mundanitat la que fa que ella esdevingui divina?