Va ser el 1999 quan en Manolo i en Genis, altrament coneguts com a Astrud, van publicar el seu primer àlbum Mi Fracaso Personal. Aquest s’obria amb el tall «Esto debería acabarse aquí«. Un trencament de parella que mai acabava reeixint perquè, per un motiu o altre, hi ha sempre un gust i una tendència a esdevenir sempre ser «lo peor».
Sovint s’estableixen un seguit de relacions simbiòtiques de personatges inversemblants amb relacions inversemblants que, a mesura que coneixem millor, les seves veritables relacions interpersonals, les considerem encara més inversemblants. Així i tot, acabem fent un acte de fe i abracem aquesta idea sense tenir-les totes que aquesta relació sigui factible.
Al banc, però, tot és possible dins de la rigidesa de les seves normes i del capital. La visita d’un nouvingut al director del banc esdevé un pacte mefistofèlic en què mai tenim clar qui dels dos és el veritable artífex de l’impiu pacte goethià que acaba cristal·litzant en una amenaça del tot inversemblant. El que podria semblar real que fa trontollar els principis dels dos personatges.
Primerament perquè un dels dos no troba la inusual maldat i tòxica masculinitat esperable en pronunciar l’amenaça i l’altre, molest i des del seu lliure arbitri, qüestionant aquest mateix de la resta. El do de paraula i simpatia d’un que diu que des de la tendresa pot fer tot allò que es proposi, fins i tot un crèdit, envers el convenciment d’un selfmade man que dubta que ningú pugui trencar l’statu quo.
I és a partir d’aquí, com un Neil Simon qualsevol, que la parella de personatges esdevé, tal com la cançó d’Astrud «lo peor». Ara bé, en tot moment i després de l’assumpció del joc escènic, l’expectativa futura d’un triangle d’amor bizarre és cada vegada més veritable. O almenys així els dos actors juguen amb l’espectador i constantment amb les seves expectatives proposant-nosa aquest joc on res és el que sembla i tot el que hi ha és el que veiem.
David Olivares com a cap de l’entitat bancària i en Frank Capdet com a nouvingut que ve a trontollar tots els principis del primer i fins i tot el funcionament del capital només des de la seva negligència social, però, alhora amb la seva bonhomia que fa que pugui aconseguir tot allò que es proposa.
La partitura d’humor de la peça funciona a la perfecció en aquesta nova versió d’El Crèdit, amb un ritme vertiginós al qual se li ha realitzat una moderna contextualització afegint-hi tablets, etcètera, però que continua funcionant a la perfecció en el seu propòsit de fer-nos abraçar l’absurd de la proposta sense cap mena de concessió, sabent què és el que hi ha i què és el que tenim i el que finalment obtenim i assaborim, també, el fracàs personal dels dos personatges. Que fan el que poden per sobreviure en un món de normatives i regles que no han creat ells, però que fins a cert punt els van bé, però… i quan no? Com podem acabar de retorçar totes i cada una de les normes per una necessitat, sigui racional o no. Fins a quin punt estem a punt d’abaixar-nos els pantalons per tenir allò que necessitem? Hem construït una societat d’abundàncies i de mancances o el lliure repartiment de beneficis és una maca teoria que ningú vol perquè tothom vol la part més gran del pastís?
