José Pascual Abellán ens presenta un tema tan delicat com suggerent, el qual s’ha plasmat en una història en la que resulta difícil posicionar-se i en la que ens obliga a reflexionar al respecte alhora que les entranyes dels personatges queden al descobert de forma brillant. En aquest sentit, els diàlegs adquireixen un punt de realitat molt alt, els quals són defensats per uns actors que transmeten els diferents matisos del dilema emocional en el que es troben. D’aquesta manera, l’autor es mostra franc amb les dues parts implicades en la història, deixant-les parlar sense prendre partit i permetent a l’espectador plantejar-se les diferents postures presentades alhora que els personatges van seguint el seu propi camí.
L’autor ens mostra algunes de les dificultats emocionals per les que poden passar les famílies d’acollida quan els nens han de tornar amb els seus progenitors, sense deixar de reflectir les dificultats que també viuen aquests últims. Així, es presenta hàbilment tots dos punts de vista fins arribar a confrontar-los, tot oferint proximitat i permetent empatitzar amb les dues parts de la història. D’aquesta manera, la duresa de la situació es viscuda per l’espectador a través d’un constant estat de tensió provocat pel patiment perfectament transmès dels diferents personatges, entenent les seves pors, contradiccions i accions, però per sobre de tot comprenent els diferents encerts i errors que poden anar cometent, els quals els fan humans.