la feina no és la nostra familia

Tornem a la Sala Fènix, ara que és el seu aniversari, ja són 10 anys!!. Vaig a veure Dopaland, una obra que no he pogut assistir abans i l’he hagut de deixar fins l’últim moment. Dopaland és un espectacle de petit format interpretat a duo per Anna Castells i Felipe Cabezas, a partir d’un text de la jove i prometedora dramaturga Eu Manzanares, que compta amb la direcció de Sergi Pompermayer.

Tota l’acció passa en un mateix espai a la sala Keep Calm. Un conflicte laboral que succeeix en una sola escena entre dos empleats, un treballador i la responsable de recursos humans.

Una bufetada a les feines actuals i a la precarietat laboral. Som capaços de renunciar a la nostra dignitat’. Aquell moment que pensem que la feina és la nostra familia. Volem equilibrar les esferes laborals i personals i al final hem de diferenciar-les per poder viure amb dignitat.

La necessitat que moltes feines fan per pensar que hem de pertànyer a una gran familia, pot ser el més perjudicial per a la nostra salut. Per això, aquesta proposta vol porta a terme un procés d’autoconeixement individual per establir els limits entre treballador i persona.

És una d’aquelles obres que és irònica, però quan hi penses veus que és cruel. I tot gràcies al text, als actors, tant Anna Castells com Felipe Cabezas, i la seva direcció que realitza Sergi Pompermayer. M’ha agradat tant el paper ‘calmat’ de l’Anna Castells fins arribar a odiar-la per moments, com l’interpretació de Felipe Cabezas més histrònic però molt més proper a nosaltres.

Podeu llegir la resta de la meva opinió sobre l’obra i el tema al següent enllaç. He anat l’última setmana, però crec que és una obra molt recomanable.