Una proposta estrenada al Teatro de la Zarzuela de Madrid amb força controvèrsia per la posada en escena de Lluís Pasqual, que ha decidit canviar els diàlegs parlats i ha ubicat l’acció en tres temps diferents. En un primer acte l’acció se situa en un estudi de ràdio, l’any 1934, en un segon acte en un plató de televisió l’any 1964 i l’últim acte a una sala d’assaig, ara, en 2019.
DOÑA FRANCISQUITA està inspirada en «La discreta enamorada» de Lope de Vega, i va ser estrenada com a comèdia lírica. Una sarsuela en tres actes amb llibret del dramaturg asturià Federico Romero (1886-1976) i de l’escriptor madrileny Carlos Fernández-Shaw (1865-1911). Va ser estrenada al Teatre Apolo de Madrid el 17 d’octubre de 1923 i al Teatre Tívoli de Barcelona el desembre del mateix any. Al Liceu es va estrenar el febrer del 1933.
Abans de continuar, volem deixar clar que nosaltres som defensors de l’enorme tasca que Lluís Pasqual ha realitzat al capdavant del Teatre Lliure durant tots aquests anys, d’ençà que va participar de la fundació d’aquest teatre. També estem personalment molt agraïts de la tasca educativa cap als espectadors, d’ençà que durant dues temporades vàrem tenir la sort de participar en l’escola d’espectadors que Lluís Pasqual va organitzar. També volem deixar escrit que ens va doldre moltíssim la seva injusta sortida forçada de la direcció del Teatre, ja que nosaltres el considerem el nostre teatre de capçalera, per la que va començar la nostra gran afició teatral.
Un cop dit això, hem de reconèixer que aquesta versió de Lluís Pasqual, ens ha decebut força, malgrat els moments màgics que també conte la seva proposta escènica.
La proposta de Lluís Pasqual, prescindint de diàlegs i afegint d’altres, que a manera de monòlegs, interpreta l’actor Gonzalo de Castro (a qui nosaltres vam veure treballar a «Invernadero«, al Lliure, l’any 2016), no han fet més intel·ligible l’argument de la sarsuela, i més aviat creiem que, al contrari, la fa més difícil d’entendre.
Tampoc l’ha encertada en la posada en escena del primer acte, on ha empetitit tant la boca de l’escenari, que des del quart pis on estem situats, únicament veiem la primera fila on se situen els solistes i una mica del cos del cor. Estàtica i amb una escenografia gairebé inexistent ens ha resultat feixuga i mancada de «llum». Aquest primer acte l’hem trobat patètic i potser hauríem preferit que aquesta part fos realment un concert teatralitzat.
El cast que hem tingut aquesta tarda estava encapçalat per Elena Sancho Pereg com a Francisquita i Celso Albelo com a Fernando. Molt fluixeta i poc convincent ella, molt bé ell.
Els altres papers principals han estat interpretats per Ana Ibarra (Aurora “La Beltrana”) que ha estat extraordinària, Maria José Suárez (Doña Francisca), Miguel Sola (Don Matías), Alejadro del Cerro (Cardona) i Isaac Galán (Lorenzo Pérez).
Tot plegat ha millorat força en el segon i tercer acte, amb una escenografia mes «viva» d’Alejandro Andújar i amb més acció interpretativa que no ens ha arribat a emocionar en gairebé en cap moment.
L’orquestra, ampliada amb membres de l’orquestra Laud’Ars, ha estat ben dirigida per Óliver Díaz i sense cap dubte el moment més entranyable i espectacular, musicalment parlant, ha estat amb l’aparició de Lucero Tena i les seves castanyoles en el “Fandango” del tercer acte.
Magnífic el cos de ball del qual no hi ha referència al programa de mà.
Una tarda de sarsuela de la que hem sortit prou satisfets, però no pas per la qualitat de la posada en escena, sinó perquè ens coneixem aquesta sarsuela de memòria i hem gaudit de valent de la seva música i les seves àries.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ