Don Joan. Quan se l’anomena, de seguida tothom reconeixem a aquest personatge de llegenda. Don Joan és la seducció per i per a la seducció.
Tot i que el personatge de Don Joan ha anat canviant durant tots aquests segles, l’hem vist com el seductor amable i una mica malparit incapaç de mantenir el desig d’una sola persona durant gaire temps, com el seductor que es rebel·la contra tot i tothom saltant-se les normes. Ha estat el gran conquistador que sedueix i enganya a totes les dones. Un personatge divertit, però a l’hora egoista, cruel, violent, covard, mentider, egoista, cínic, antisocial i amoral; un conquistador que amb gran mestria aconsegueix tot el que es proposa. En conclusió, podríem definir-lo com el símbol de la llibertat individual davant les lleis socials.
Des de 1844 són moltes les versions i manifestacions artístiques que s’han fet del personatge de Don Joan. Les primeres versions ens arriben del S. XIV de la mà de Geoffrey Chaucer, però serà Tirso de Molina en el S. XVII, amb El burlador de Sevilla, qui li va donar solidesa a aquest personatge. Anys després en el 1665 és Molière qui ens parla d’aquest personatge. En S. XIX José de Zorrilla amb el seu Don Juan passarà a ser considerada l’obra més representada del teatre espanyol. Però també en podem veure una versió, dins del cinema mut, de Ricardo Baños en el 1922 amb en Fortunio Bonanova com a protagonista. Luís Buñuel també va incorporar aquest personatge dins d’una representació. Es coneix el Don Juan viejo de Henri Bataille, el Don Juan de Lord Byron. El trobem dins l’opera de “Don Giovanni” de Mozart i en un poema Sifònic de Richard Strauss. Fins i tot el titellaire Miquel Gallardo en fa una versió molt particular en Don Joan. Memòria amarga de mi. En el 1964 Dalí en va fer una versió molt surrealista, i els Rolling Stones li van dedicar una cançó Sympathy for the devil. Fins i tot l’Antonio Paso, en va fer una versió femenina, que porta per títol “Don Giovanna”.
Ara al TNC podreu gaudir d’una versió més contemporània del personatge més llibertí de la literatura universal, el Don Joan del S. XX. Sota la direcció d’en David Selvas, l’actor Julio Manrique ens interpreta a un Don Joan rebel, orgullós, destructiu i una mica malparit, “un galan amb jeta” segons les paraules del mateix Manrique. Les seves presses: la Carlota, una cambrera (Nausicaa Bonnín), la Maturina, l’encarregada de recepció (Anna Azcona) i la dolça i innocent esposa abandonada Donya Elvira (Cristina Genebat), són les tres fèmines que cauran rendides davant els seus encants. Al costat de Don Joan, el seu fidel servent l’Sganarelle, paper magníficament interpretat per en Manel Sans. Lluís Marco, Javier Beltrán i Xavi Ricard, completaran la resta del repartiment.
En aquest Don Joan s’ha combinat part del text clàssic de Molière, amb un espai escènic (un hotel) i vestuari més actuals i contemporanis. Els personatges i la seva manera de fer estan totalment adaptats a la nostra època.
La veritat és que tenia moltes ganes de veure aquesta obra, i vaig comprar les entrades de seguida. Doncs bé, tot i que ha estat molt bé (escenografia, interpretacions…), hi ha alguna cosa que no m’ha acaba’t de convèncer. En fi, que no l’he trobat del tot rodona.
En general el públic ha sortit entusiasmat, fins i tot hi ha hagut molta gent dempeus aplaudint amb ganes.
*** 1/2