Dirrrty Boys és una obra de ficció basada en un fet real, el Cas Bulger.
Tot i que el que veiem sobre l’escenari és ficció, al seu darrere hi ha un gran procés d’investigació periodística i documental.
És la història d’en Jon Venables i en Robert Thompson, dos nens de deu anys, que un dia de febrer de 1993, van cometre un acte delictiu sense precedents.
D’aquesta història se n’ha fet una novel·la, una cançó, una sèrie, un curtmetratge i ara una obra de teatre.
Tot i que han passat quasi trenta anys, les ferides encara són obertes i els fets continuen sent motiu de reflexió.
Dirrrty Boys és una obra tremenda, brutal, atroç. Gerard Guix, l’autor del text, se centra bàsicament en l’abans i el després dels fets, deixant pel final, els fets en si.
Gerard Guix busca la recerca del perquè, ens fa reflexionar i que ens qüestionem un munt de preguntes:
–Hi ha nens que són malvats des que neixen?
En aquest cas, poden deixar de ser-ho?
-L’ambient familiar influeix de manera decisiva en la nostra personalitat?
-L’entorn social influeix en la nostra manera de ser?
-Podem escapar del nostre passat?
-És suficient el penediment?
-És possible el perdó?
-És possible deixar de sentir-se culpable, de tenir remordiments?
-Qui mereix una segona oportunitat i qui no.
Dirrrty Boys és un drama psicològic que explora els límits de la bondat humana.
És un repte interpretatiu tant físicament com emocional que Martí Cordero i Sergi Espina aconsegueixen amb escreix. Tot el pes de l’obra recau en ells.
Una filigrana escènica plena de salts en el temps i espais.
Una posada en escena minimalista, apostant per la interpretació on la part corporal i de moviment dels intèrprets és importantíssima. Vuit matalassos és tot el necessari per explicar aquesta història. La manipulació d’aquests matalassos, per part dels actors, ens transporten als diversos espais per on passa l’acció.
El disseny d’il·luminació escènica, l’espai sonor i la música són part important a Dirrrty Boys, defineixen atmosferes, creen efectes, emocions, dramatisme i força.
La música i els temes musicals són de diferents estils i influències. Ritmes de jazz, techno, clàssica i electrònica.
Segons l’Àgata Casanovas, directora del muntatge, el repte era connectar amb ells. Entendre’ls?, defensar-los?, qüestionar-los?, posar-los en dubte?
Em sap greu, però no vaig poder. Soc mare i m’ha estat impossible empatitzar, ni entendre, ni perdonar uns fets tan terribles.
La fredor dels nens, la premeditació i brutalitat dels fets, mereixen segones oportunitats?
Pot ser el cúmul de circumstàncies per les que es van trobar aquests nens van propiciar aquests fets terribles, l’entorn, la falta de valors, la manca de sentiments… Possiblement en Jon i en Robert son víctimes del sistema, però no podem oblidar que el que van fer va ser terrible.
Aneu i valoreu.