Com parlar d’un espectacle com aquest? Què dir? Surts de l’Akademia mut i amb ganes de dir-ho tot… La manera d’entrar dins l’espectacle és tan subtil i tan meticulosa que de cop et situes a Liverpool l’any 2019. I és que tot i que «EL» fet real va passar l’any 1993, la dramatúrgia de Gerard Guix construeix el relat a base de flashbacks molt ben marcats en el temps que no generen cap confusió al públic. Sense cap mena de dubte, la temporada del Teatre Akadèmia ha començat amb el llistó molt alt.
Que «Dirrrty boys» estigui basada en una història real genera aquesta sensació de sentiments retrobats entre incredulitat (per l’edat dels nens i la fredor del cas) i engrescador per emmirallar-se amb la realitat. Més enllà del valor afegit que pugui tenir escriure una obra sobre un fet real, «Dirrrty boys» és atractiva per la feina que fan els dos intèrprets (Martí Cordero i Sergi Espina) de conduir-te per les zones emocionals que ells volen. L’obra t’encongeix el cor, et fa riure, et fa pivotar el peu sobre el taló a ritme dels hits que sonen… i això només vol dir una cosa: et fa estar connectat al 100% amb l’emoció que acompanya aquell moment.
Impossible passar per alt la feina feixuga i satisfactòria que significa haver de representar múltiples espais i ambients amb només dos actorassos i uns matalassos. Uns matalassos que per alguns representa la zona de confort, aquell petit espai on tantes estones passem, tantes reflexions fem, tantes relacions tenim. Però per altres, els matalassos poden simbolitzar l’eina per fer més lleuger el cop, per amortitzar les caigudes, ja siguin emocionals com físiques.
Sigui el que sigui, a vegades amb la subtilesa ho dius tot. «Dirrty boys» està carregada de senzillesa, simplicitat i tot plegat en un espai que val per tot. Això sí, acompanyat i vestit amb un espai sonor (moltes vegades infravalorat) molt ben escollit i cuidat, que juntament coordinat amb l’espai lumínic fan que l’espectacle sigui encara més excels.