Ha estat tot un privilegi haver pogut assistir a un assaig i posterior representació d’aquesta proposta on gent «gran» del meu barri (Gràcia), en una sessió de dues hores han seguit les indicacions de Didier Ruiz, director d’aquesta posada en escena.
I els hi dic «grans», perquè no solament ho són per haver arribat a superar l’edat de 75 o 80 anys, sinó perquè són persones valentes en superar la por d’explicar en públic els seus records davant de les grades d’un teatre amb una capacitat de 250 espectadors.
M’adono que són realment pocs «records» que jo no he viscut directament, perquè són d’una època que encara no havia nascut, però la resta que són la majoria, els torno a reviure i m’emociono de debò.
I és que aquest espectacle ens parla de la petita memòria, de la memòria afectiva, d’un saber quotidià, que és el contrari de la gran memòria preservada als llibres; una memòria que és extremadament fràgil i que malauradament desapareix amb la mort.
Una posada en escena molt senzilla, amb 10 cadires en renglera, on s’asseuen a estones els protagonistes, que s’aixequen alternativament per explicar-nos directament als ulls moments de la seva vida que no oblidaran mai. Únicament tenen el suport d’una excel·lent il·luminació i d’unes poques fotografies de la seva vida que es van projectant al fons de l’escenari.
Una vivència de la memòria més propera. Teatre i document. Un espectacle que s’ha fet a moltes ciutats del món i que ara arriba a Barcelona i al Lliure, per celebrar l’efemèride dels 40 anys d’aquest teatre i al mateix temps la seva 30a representació.
Si desitgeu llegir l’apunt sencer, només heu de clicar AQUÍ