Cr#sh, tothom pot caure és tota una declaració d’intencions, ja des del principi. Una proposta que busca oferir un teatre atractiu per als i les joves. Un teatre interessant, amb contingut. Punkie. Sorprenent.
Res de nou, però sí de fresc. Una obra que trenca l’estructura narrativa clàssica per oferir-nos alguna cosa que enganxa de debò (més enllà de tres vivències narrades, micròfon en mà, de manera intimista, propera, petant-se les regles clàssiques de quarta paret, protagonista, antagonista, plantejament, nús o desenllaç).
Les tres microhistòries que serveixen per desenvolupar la trama són només una excusa (que podrien donar molt més de si, estar més desenvolupades, a nivell dramatúrgic, tot sigui dit) per deixar volar la imaginació —i vaja si vola— i enllaçar, al ritme frenètic dels temps que corren una escena darrera l’altra, saturades de música, emojis, memes i altres andròmines digitals, i interpretades —això també— de forma magistral per tres joves en estat de gràcia: Alba Flor, Gerard Franch i Carla Vilaró.
L’únic que se li pot retreure a aquest fantàstic, divertit, compromès i sorprenent espectacle —que farà molt bona feina de generació de públics joves cap al teatre, gràcies!— és que molt al final rellisca una miiica cap al tòpic que ja portem sentint alguns anys. Un reclam o retret que se’ns fa als adults, des dels joves, per no haver-los explicat, avisat, advertit, informat… que el camí de la vida està ple de sots. I que caus i prèns mal. I que potser no hi ha cap altra manera d’aprendre a viure que viure. Que el dolor… i la por… són inevitables. Que és impossible, als 17, disposar d’un manual d’instruccions que, als 50, molts, encara, estem escrivint… o mirant d’entendre. Que viure intensament comporta, sense cap altra opció, deixar-te una mica de pell pel camí.
Tot i que cal reconèixer que l’espectacle ja apunta en aquesta direcció, en un dels moments més brillants, interpretat per una “professora de matemàtiques” que ens ho explica amb tota claredat: és donant-te de morros que aprèns les pedres del camí. Ho diu al títol, també, de l’obra. Tothom pot caure. Tothom cau.