CROADES és una obra escrita el 1989 per Michel Azama nascut a Vilallonga de la Salanca (Rosselló) en 1947, fill de mare espanyola parla perfectament el castellà i el català.
Aquesta peça està dirigida per Jordi Vilà, del que nosaltres recordem “BOMBER(S)” una magnífica proposta que vam poder veure a la Mostra d’Igualada i que s’estrenarà al mes d’abril al Teatre Akàdemia.
CROADES és un text que parla de molts conflictes vigents avui en dia i parla en genèric d’una guerra que posa davant de nosaltres la pregunta de si realment els conflictes armats tenen algun sentit. Un cant bellíssim a l’estupidesa de la guerra i un qüestionament a l’èpica bèl·lica, l’heroisme i el patriotisme. Ens endinsa en una realitat que ens commou.
Una obra que parla de l’horror de la guerra. Circumscrita al mediterrani barreja temps i èpoques, personatges de fa més de cent anys amb personatges contemporanis. Sense citar-ho explícitament parla del conflicte històric entre israelians i palestins, i és un retrat que deixa poc espai a l’esperança.
La companyia La Ràtzia està integrada per sis joves actors de la mateixa promoció de l’Institut del Teatre, Pere Agulló, Laura Piñeiro, José Luis Oliver, Marta Nicon, Marc Tarrida Aribau i Gerard Vidal. Croades va néixer com a projecte de final de quart curs, un taller que va començar al mes d’octubre amb aquest text d’Azama proposat per Jordi Vilà, coincidint amb els fets de la tardor passada a Catalunya, fets que van acompanyar i marcar aquest procés de creació escènica.
Es va estrenar al mes de desembre a l’Institut del Teatre, i l’acollida del públic va fer que els sis actors es constituïssin en companyia per poder representar la proposta a sales comercials.
El text i la companyiaLa Ràtzia, han aconseguit una química especial.
Quinze escenes amb un fil conceptual que comença amb una escena d’uns nens jugant a la guerra i observem com van passant per la infància, l’adolescència, la joventut, i es van acostumant a conviure amb la guerra. Dos amics de la infància separats per la religió, un d’ells esdevé, en nom de la guerra, un assassí implacable.
Disset personatges ben caracteritzats interpretats pels sis actors que mostren una gran versatilitat, energia i il·lusió. Els ha acompanyat, a banda de l’acurada direcció, una magnífica escenografia i vestuari de Caterina Bonet i Helena Torres, una esplèndida il·luminació de Memé Boya i un espai sonor d’Àlex Polls que ens ha fet estremir i sentir les bombes a flor de pell.
Magnifica proposta, brutalment esfereïdora i que tal com ens va comentar el director, a la roda de premsa, s’adiu perfectament amb les frases de dos dels gravats de Goya, de la sèrie los desastres de la guerra: «No se puede mirar» i «yo lo vi«….. que l’autor inclou en el pròleg de la publicació del text.
La vitalitat i l’entrega que demostren aquests joves actors és un dels grans encerts d’aquesta proposta, perquè ho donen tot a escena; ens ha agradat el treball de tots sis, però s’ha de reconèixer que el paper del personatge protagonista (Ismaïl), és difícil i complicat d’interpretar perquè durant la representació té una evolució que va de la innocència a la maldat …. i en José Luís Oliver ho sap resoldre a la perfecció.
També ens ha sorprès molt, moltíssim … la gran interpretació d’en Marc Tarrida Aribau, que interpreta diferents papers, però principalment en el de Yonathan, l’amic inseparable d’Ismaïl.
Totalment recomanable.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ
