Croades

La jove companyia la Ràtzia s’estrena als teatres amb Croades la reconeguda obra de Michel Azama i ho fa amb una energia i una tècnica increïbles.

Tots som fantasmes de les guerres. Fins i tot de les que no hem lluitat. L’escenari esdevé un camp de batalla estèril per on travessa una guerra que alhora és totes les guerres, també les nostres. El temps i l’espai es rebreguen i escupen personatges de diferents èpoques, països i religions. I aquí trobem un dels grans encerts d’aquesta proposta escènica. Els actors i actrius de la companyia han aconseguit dotar d’una vida única a cadascun d’aquests personatges (sovint més d'un per actor) dotant-los d’una corporalitat i una veu que atrapa.

L’altre encert es troba en el mateix text (actual i crític) i el fet d’acompanyar-lo d’una senzillesa escènica que el fa brillar. Han sabut polir totes aquelles parts que ens interpel·len i aconsegueix que, tot i la durada i la fragmentació de la peça, mai perdem l’interès. D’aquest bon saber fer te n’adones des de la primera escena que, sense aixafar res, ja ens deixen calar que es tracta d’una proposta diferent i que cuida tots els detalls.

Anar a veure Croades és també fer un viatge cap a la part més crua i més irracional de l'ésser humà. Posa en primera línia de foc la descomposició dels valors i l’absurditat d’un món del qual sovint no ens en sentim responsables. Tots tenim amics que pensen diferent de nosaltres: què passaria si demà comencés una guerra?

La companyia emergent La Ràtzia presenta “Croades”, una versió de l'obra "Croisades" de l'escriptor i dramaturg francès Michel Azama.

Es tracta de l’espectacle resultant d'un taller dels alumnes de 4rt de l'ESAD sota la direcció del seu professor Jordi Vilà. Adaptada i traduïda per ​Santiago Sans.

L’obra, tot i que va ser escrita l’any 1988,podem dir que segueix viva, ja que és una història que tant pertany al passat, com al present. Es tracte d'un text que s’ha traduït a una vintena de llengües, perquè "Croades" parla del món, de creuades entre cristians i musulmans, de musulmans i hindús. “Croades” és Israel, Palestina, Jerusalem, Síria, Xile,...

L’obra comença amb força. Consta d’un pròleg i quinze escenes entrecreuades.

Els sis actors que formen la companyia (Pere Aguiló, Laura Piñeiro, José Luis Oliver, Marta Nicon, Marc Tarrida Aribau i Gerard Vidal ) interpreten a més d’una dotzena de personatge: dos nens jugant en mig del conflicte, una mare que busca desesperadament als seus fills, dos amics d’infància de diferent religió, un especialista en explosius, un home que enterren viu, gent cremada pel seu color de pell o religió, una parella d’avis ( el punt còmic de tanta desgràcia), la lloca ( que simbolitza la vida i l’esperança),...

La feina d’interpretació que fan aquests joves actors és realment impressionant. Però, sense desmerèixer a la resta, que com he dit ho fan tots sensacional, m’agradaria destacar l’extraordinària feina que fa l’actor Marc Tarrida Aribau, que mostra tenir un gran ventall de registres interpretatius. De traca i mocador quan es fica dins el paper del traficant. Recordeu el seu nom !!!

Tot i que es tracta d’una obra difícil de portar a escena, el resultat és extraordinari. La posada en escena, el moviment, el vestuari (increïble!!!), l’espai sonor (brutal!!!), la il·luminació,..., tot, absolutament tot, està estudiat al detall. Un treball coral, intens i de gran qualitat. De totes maneres, i sense intenció d’ofendre, com a espectadora crec que s’hauria de retallar una mica la durada d’algunes escenes.

”Croades” és un al·legat contra les atrocitats de la guerra que dona veu als vius i als morts. És la pèrdua de la innocència. És una història que parla de dolor, odi, patiment, violència, degradació, de llums i ombres, de mort. És la realitat del món on vivim. La guerra sempre hi serà perquè hi ha molts interessos econòmics i polítics. La guerra és un negoci. Espanya és el setè exportador mundial d’armament. Les importacions al Pròxim Orient es dupliquen, els Estats Units i Europa es mantenen com a principals proveïdors (Holanda, Itàlia, Alemanya, França, Espanya,..),la Xina mica en mica va guanyant terreny.

CROADES és una obra escrita el 1989 per Michel Azama nascut a Vilallonga de la Salanca (Rosselló) en 1947, fill de mare espanyola parla perfectament el castellà i el català.

Aquesta peça està dirigida per Jordi Vilà, del que nosaltres recordem “BOMBER(S)” una magnífica proposta que vam poder veure a la Mostra d’Igualada i que s’estrenarà al mes d’abril al Teatre Akàdemia.

CROADES és un text que parla de molts conflictes vigents avui en dia i parla en genèric d'una guerra que posa davant de nosaltres la pregunta de si realment els conflictes armats tenen algun sentit. Un cant bellíssim a l’estupidesa de la guerra i un qüestionament a l’èpica bèl·lica, l’heroisme i el patriotisme. Ens endinsa en una realitat que ens commou.

Una obra que parla de l'horror de la guerra. Circumscrita al mediterrani barreja temps i èpoques, personatges de fa més de cent anys amb personatges contemporanis. Sense citar-ho explícitament parla del conflicte històric entre israelians i palestins, i és un retrat que deixa poc espai a l'esperança.

La companyia La Ràtzia està integrada per sis joves actors de la mateixa promoció de l’Institut del Teatre, Pere Agulló, Laura Piñeiro, José Luis Oliver, Marta Nicon, Marc Tarrida Aribau i Gerard Vidal. Croades va néixer com a projecte de final de quart curs, un taller que va començar al mes d'octubre amb aquest text d'Azama proposat per Jordi Vilà, coincidint amb els fets de la tardor passada a Catalunya, fets que van acompanyar i marcar aquest procés de creació escènica.

Es va estrenar al mes de desembre a l'Institut del Teatre, i l'acollida del públic va fer que els sis actors es constituïssin en companyia per poder representar la proposta a sales comercials.

El text i la companyiaLa Ràtzia, han aconseguit una química especial.

Quinze escenes amb un fil conceptual que comença amb una escena d'uns nens jugant a la guerra i observem com van passant per la infància, l'adolescència, la joventut, i es van acostumant a conviure amb la guerra. Dos amics de la infància separats per la religió, un d'ells esdevé, en nom de la guerra, un assassí implacable.

Disset personatges ben caracteritzats interpretats pels sis actors que mostren una gran versatilitat, energia i il·lusió. Els ha acompanyat, a banda de l'acurada direcció, una magnífica escenografia i vestuari de Caterina Bonet i Helena Torres, una esplèndida il·luminació de Memé Boya i un espai sonor d'Àlex Polls que ens ha fet estremir i sentir les bombes a flor de pell.

Magnifica proposta, brutalment esfereïdora i que tal com ens va comentar el director, a la roda de premsa, s’adiu perfectament amb les frases de dos dels gravats de Goya, de la sèrie los desastres de la guerra: "No se puede mirar" i "yo lo vi"..... que l'autor inclou en el pròleg de la publicació del text.

La vitalitat i l'entrega que demostren aquests joves actors és un dels grans encerts d'aquesta proposta, perquè ho donen tot a escena; ens ha agradat el treball de tots sis, però s'ha de reconèixer que el paper del personatge protagonista (Ismaïl), és difícil i complicat d'interpretar perquè durant la representació té una evolució que va de la innocència a la maldat .... i en José Luís Oliver ho sap resoldre a la perfecció.

També ens ha sorprès molt, moltíssim ... la gran interpretació d'en Marc Tarrida Aribau, que interpreta diferents papers, però principalment en el de Yonathan, l'amic inseparable d'Ismaïl.

Totalment recomanable.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ