La jove companyia la Ràtzia s’estrena als teatres amb Croades la reconeguda obra de Michel Azama i ho fa amb una energia i una tècnica increïbles.
Tots som fantasmes de les guerres. Fins i tot de les que no hem lluitat. L’escenari esdevé un camp de batalla estèril per on travessa una guerra que alhora és totes les guerres, també les nostres. El temps i l’espai es rebreguen i escupen personatges de diferents èpoques, països i religions. I aquí trobem un dels grans encerts d’aquesta proposta escènica. Els actors i actrius de la companyia han aconseguit dotar d’una vida única a cadascun d’aquests personatges (sovint més d’un per actor) dotant-los d’una corporalitat i una veu que atrapa.
L’altre encert es troba en el mateix text (actual i crític) i el fet d’acompanyar-lo d’una senzillesa escènica que el fa brillar. Han sabut polir totes aquelles parts que ens interpel·len i aconsegueix que, tot i la durada i la fragmentació de la peça, mai perdem l’interès. D’aquest bon saber fer te n’adones des de la primera escena que, sense aixafar res, ja ens deixen calar que es tracta d’una proposta diferent i que cuida tots els detalls.
Anar a veure Croades és també fer un viatge cap a la part més crua i més irracional de l’ésser humà. Posa en primera línia de foc la descomposició dels valors i l’absurditat d’un món del qual sovint no ens en sentim responsables. Tots tenim amics que pensen diferent de nosaltres: què passaria si demà comencés una guerra?
