Sovint es peca massa de modèstia i són molts els musicals es queden amb un peu en el desert per voler aparentar ser menys del que són o no voler demostrar tota la inversió que s’ha fet en la producció de l’espectacle, aquest no és el cas de la producció d’Antonio Banderas i Teatro del Soho Caixabank, que han decidit llençar la casa per la finestra i fer una producció impecable per a aquest clàssic modern que és el Company d’Stephen Sondheim i que ja fa massa temps que enyoràvem a l’escena catalana.
Company té totes les virtuts d’un Sondheim madur que comprèn a la perfecció el gènere del teatre musical i de la temàtica que tracta: la vida en soledat i la necessitat (sigui per part de la societat o personal) de ser emmaridat amb algú encara que no sigui algú idoni per a fer-ho així com la necessitat de mantenir-se aliè a allò que no va amb nosaltres.
L’any 1970, la proposta de reprendre a un solter d’or, en Bobby, per a ser el que era, era del tot transgressor, perquè era un missatge exclusivament dirigit a un públic femení, que un home fos el centre de les mirades per no saber veritablement el que volia fer, era del tot inaudit. Aquesta demanda social era un fet consagrat gairebé exclusivament al gènere femení. Que Sondheim s’atrevís i extrapolés en el personatge de Bobby com el seu alter ego va ser del tot trencador, sobretot quan ell mateix va sortir de l’armari aquell mateix any.
Tot i que aquesta producció es troba lluny de ser contemporitzada, perquè per decisió estilística ha quedat emmarcada en la dècada dels setanta, el missatge de voler fugir del convencionalisme i no tenir present què és el que un vol fer amb la seva vida i la necessitat de no voler arrossegar a ningú en la seva trajectòria «erràtica». Afegint-hi a més, totes les capes noves que podem veure i extreure amb la perspectiva que ens brinda més de cinquanta anys des de la seva estrena.
Banderas ha entès a la perfecció l’angoixa del personatge sense deixar de comprendre que és teatre musical transversal que té la clara intenció d’entretenir-nos, fer-nos riure i deixant-nos la reflexió de si són sabies les nostres decisions o si ens deixem arrossegar per a allò que s’espera de nosaltres. El repartiment és acurat i el treball musical i de veus és impecable, una traducció que llisca com mai i un més que sorprenent disseny de llums que ens deixa del tot bocabadats al veure com constantment es transforma l’skyline de Manhattan.
Sovint ens emmirallem en aquesta mena de muntatges de Broadway que mai podrem fer o que directament no ens atrevim a fer per evitar comparacions i sentir-nos petits dins del món del showbusiness, però Banderas ens ha demostrat que es pot fer i que és la línia que desitja seguir. Esperem molts més èxits amb el seu equip.