Al Lliure de Gràcia COM ELS GRECS, un Èdip contemporani de Steven Berkoff (Londres 1937), sota la direcció de Josep Maria Mestres: una reivindicació de la insolència, la transgressió, la irreverència, la ferocitat.
Steven Berkoff va estrenar aquesta peça el 1980, el 1988 se’n va fer una versió operística i en 1990 una cinematogràfica. Un text que trasllada el mite d’Èdip a l’Anglaterra de finals dels 70, i avui podem veure que els seus presagis més pessimistes han estat superats amb escreix. La versió portada ara a escena és la traducció de l’anglès de Joan Sellent.
Un muntatge que prioritza la paraula i que segons diu Josep Maria Mestres sembla avui més oportú que mai i potser ens podrà ajudar a revaluar el significant profund dels valors que realment importen a la nostra societat, a la nostra vida.
Un text que ell va llegir fa vint anys i que ha intentat portar a escena un parell de vegades i que a cada nova lectura descobreix que el text es va actualitzant en confrontar-lo amb els esdeveniments socials recents. Un text amb un llenguatge literari absolutament transgressor i groller però al mateix temps molt poètic.
Pablo Derqui es posa a la pell de l’Eddy i comença la peça amb un discurs desafiant que ens passa per sobre, amb un batibull de paraules que ens deixa estabornits. La seva pose, la seva mirada, la seva gestualitat ens hipnotitza, (i encara més des de la fila 1 on estàvem situats). Ens dibuixa un Eddy que provinent dels barris populars i decadents de Londres, en els temps de la “dama de ferro”, es transforma en una persona que busca reafirmar els seus ideals i inculcar un ordre nou a les coses. L’amor que sent per la seva dona és el reflex de la passió per la vida i el desig d’acabar amb el món degradat en el que ha viscut. Una interpretació extraordinària.
Josep Maria Mestres ha comptat amb un excel·lent elenc actoral, que a la força interpretativa de Pablo Derqui afegeix les de Sílvia Bel, Mercè Arànega i Pep Cruz, que interpreten diferents papers. Un quartet que esdevé màgic per aquest COM ELS GRECS. Podríem destacar molts moments interpretatius, però destaquem les expressions congelades d’en Pep Cruz davant del seu fill, l’esfinx de Mercè Aránega, la versatilitat apassionada de la Sílvia Bel, ara germana, ara cambrera, ara dona i les expressions del Derqui endeví.
Una escenografia vermella de Clara Notari,(que no ens va acabar de convèncer), amb tres portes per on els personatges entren i surten; una posada en escena dotada d’un dinamisme a voltes extenuant, amb canvis de vestuari i attrezzo constants; la magnífica banda sonora de Jordi Bonet i la il·luminació d’Ignasi Camprodon ens han deixat clavats a la cadira (per cert, continuen sent molt incòmodes), durant dues hores.
La grolleria lingüística inicial s’ha anat apaivagant, o ens hem anat acostumant, a mesura que avançava l’espectacle que ha anat prenent també un ritme més pausat, més entenedor, més a la nostra «mida» d’espectadors. Hem de reconèixer que al principi no connectàvem massa amb la proposta i que a mesura que anava avançant ens va satisfer exponencialment.
I al final, ens espera un desenllaç diferent, on Berkoff va decidir no castigar el seu Èdip. Una ferotge i apassionada història d’amor.
Per veure la ressenya només cal clicar en aquest ENLLAÇ