Sona la campana i entrem a classe. Som a una aula comuna, amb el mobiliari conegut, els seus llibres, els seus espais, tot ben familiar. I el seu mestre. Un mestre meticulós, que mira de tenir-ho tot preparat i en ordre per al que vindrà. Veiem la cura de cada detall, el neguit, podem començar a conèixer el personatge ja sols en aquests primers instants.
Un nou personatge. No, no sembla un nen. No venen els alumnes i les alumnes. Es presenta un pare. El diàleg entre ells és àgil, natural, i ràpidament íntim i personal. Arriba la mare. Ara que estem tots, posem les coses sobre la taula.
Tres personatges molt ben definits, mantinguts fermament durant tota la peça, dialoguen entre ells i amb l’espai amb un ritme que no decau en cap moment. Converses a tres, entre dos, entrades i sortides, transmutació de pares a fills i de fills a pares amb transits molt clars i definits, que obren un món de possibilitats estètiques per debatre sobre l’educació dels nens i les nenes actualment.
Parlem de l’educació. A l’obra es parla de l’educació, si, per tant, ens trobem amb un embolic de temàtiques sobre l’escenari que va molt més enllà. Perquè no és pot parlar d’educació sense tota la resta. Perquè l’educació forma part d’un embull configurat per multitud de fils dels que estirar.
En aquesta obra es qüestiona el sistema educatiu, però va més enllà. Parlem de relacions de parella, de la maternitat i la paternitat, de les altres figures a part de professorat i família i la problematització de certes característiques dels nens i les nenes. Parlem de la figura dels mestres, que són també persones amb les seves vides privades i concretament ens centrem en la figura d’un apassionat per la seva feina i que intenta seguir al peu de la lletra el tractats sobre pedagogies alternatives.
Amb un treball impecable d’interpretació, d’ús de l’espai, de ritmes, i amb propostes que fan amena una obra amb molt de text, ens submergim en un debat que marca un present però sobretot un futur.