Adaptar una novel·la per ser exhibida en teatre no sempre és una tasca fàcil de portar a bon port, ja que es tracta de dos llenguatges amb estructures i elements diferents. En aquest cas, l’obra de Miguel Delibes ja portava implícit que aquesta havia de ser representada a través del monòleg, el qual sap condensar perfectament l’esperit del llibre i donar vida a les paraules escrites. Tot i això, la representació dilata bastant l’escena a través d’una una hora y cinquanta minuts de muntatge que poden resultar excessius per a l’espectador, al tractar-se d’un monòleg. No obstant, l’obra presenta un text ben treballat, que va en sintonia amb la magnífica interpretació de Natalia Millán, que ja fa un temps està substituint a Lola Herrera en el paper de Carmen Sotillo. Precisament, aquest personatge (i el contrapunt del difunt) és la personificació de l’Espanya dels anys 60, el qual aborda diferents temàtiques en referència a les classes socials, la repressió, les aparences, la cultura o la religió. Uns temes que són brillantment traslladats a escena amb una direcció dinàmica que agilitza el soliloqui i una interpretació que es mou entre la comèdia i el drama amb total naturalitat. D’altra banda, l’escenografia minimalista i arriscada del muntatge opta per mostrar només simbòlicament la presència del mort gràcies a un rectangle en perspectiva. Així doncs, el difunt només es personifica en escena a través de les paraules de Millán. Una situació que en un principi pot resultar desconcertant, però que serveix per enfortir encara més la presencia del personatge de Carmen Sotillo, la qual és el pilar absolut de l’obra i símbol d’una Espanya amb uns valors que semblaven sòlids i inamovibles.
¡Enlace copiado!