#Brossa és el desè espectacle de Gemma Beltran amb la companyia Dei Furbi. En aquesta ocasió, els tres personatges (interpretats per Queralt Albinyana, Anna Alborch i Marc Pujol) busquen l’esperit del poeta, de Joan Brossa; saben que hi és però costa ubicar-lo, identificar-lo. Qui això escriu ha pensat sempre que l’esperit de Brossa era al balancí del poeta que fa anys que es troba al replà de l’escala que puja a les sales de dalt, però els personatges de l’obra busquen on calia: al llenguatge mateix.
A partir dels jocs lingüístics, de la reducció a l’absurd de la llengua i de la presa de consciència de les possibilitats expressives infinites de les paraules, el text i el muntatge de Beltran dona forma a l’esperit de Brossa, l’invoca, i aquest es fa present. La màgia, el fregolisme, l’humor, el ionescoisme (no se si existeix aquesta paraulota), el surrealisme, l’ensomni… assoleixen la fita, no d’homenatjar el poeta, sinó d’escampar la seva ànima i fer visible el fulgor rutilant del seu llegat per tot l’edifici, pel carrer Flassaders i fins on els espectadors vulguem dur-lo.
Com sempre, és clar, Dei Furbi prepara música arranjada especialment per a l’ocasió que col·labora a fer emergir el món tan particular de Brossa i de la seva obra. Beltran i companyia aconsegueixen allò tan difícil i tan propi de la poesia que en el frec entre les paraules, entre els gestos, en els silencis… aflori quelcom d’inefable, un resplendor emocionant que el panorama ultraconservador de l’escena barcelonina ens nega tan sovint.
No us perdeu #Brossa, aquests dies és l’únic lloc de Barcelona on els actors , els dramaturgs i els espectadors s’atreveixen a reinventar-se tots a la vegada, i això no és qualsevol cosa.
