Seus i ja et sents captiu en una presó de la postguerra, quan menys t’ho esperes Alejandra et fa pres del seu talent, i és llavors quan comença a teixir-se una història que comunicarà dues vides eternament inseparables. La història no té un principi ni un final, sinó que té diferents moments que es barregen, es coneixen i prenen forma, endavant i enrere, dins d’un cub sense parets.
Estem acostumats a veure espectacles amb massa poca escenografia, però en aquest cas, en la necessitat de Blanca per trobar el què de les seves vides, l’estructura d’un cub i una caixa rectangular seran suficients per encarnar els 12 personatges de la ficció. La seva capacitat vocal no tindria el mateix sentit sense l’espectacle de llums que, en comunió, supera la ficció. L’actriu sevillana ens parla de la capacitat de saber perdonar que tothom té amagada amb cortines d’honor; que s’apaga cada cop que no ens atrevim a fer el pas, que ens ho guardem per nosaltres, que no exterioritzem. Una Alejandra tot-terreny que passa de la tristor d’una mare a la innocència d’una nena petita en qüestió del temps que es pot contar entre rèplica i rèplica d’un diàleg natural. Una Blanca desesperada, perduda en un mar de dubtes que acabarà sent revelada o desvelada.
Blanca emociona, Blanca ens ajuda a despertar un «nosequè» interior personal que vaticina una reflexió en les nostres relacions personals i obre el camí a apartar les amargors que ens separen amb els altres. De ben segur que qualsevol persona que hagi estat víctima del que Blanca posa en context dins del seu cubicle, encara aconseguirà empatitzar més amb la història i que alguna tímida llàgrima caigui en acabar la funció.