Un banc del carrer. Una noia, molt jove, prenyadíssima, mira l’infinit. Un noi amb pinta de rapero no es pot estar quiet. Això és el que veus quan entres a la sala i la gent es va col·locant al seu lloc. Mires el programa de mà i veus una imatge que et diu clarament que aquesta és una obra «juvenil» i estàs convençuda que et parlaran de tòpics «juvenils» amb un llenguatge estereotipat «juvenil», tot molt «juvenilment» empaquetat perquè agradi a un jovent immadur i superficial. Prejudicis. Prejudicis que es trenquen quan te n’adones que aquesta «canalla» (i dic «canalla» amb tot el pes del prejudici) t’està seduint des del primer moment, des de les primeres frases. T’atrapen, et fan riure, te’ls creus.
No és que la història vagi més enllà dels estereotips (tenim una mare abnegada i un pare incapaç d’assumir responsabilitats). No és que aquests joves siguin més madurs que la resta. Simplement, estem davant d’una història d’amor i amistat que podria ser la de qualsevol adolescent que es troba prenent les primeres decisions importants de la seva vida. Els personatges transmeten una sinceritat sense filtres, se’ns ofereixen nus amb tota la força de les seves pors, inseguretats, passions, tristeses i alegries. L’actor (Nil Cardoner) i les actrius (Bàrbara Mestanza i Mireia Oriol) es deixen la pell en cada frase, en cada mirada, i aconsegueixen transmetre, d’aquesta manera, la ingenuïtat, la malla llet, la muntanya rusa emocional tan pròpia de l’adolescència, sense oblidar la dolçor i la tendresa.
«Be my baby», escrita i dirigida per Oriol Vila, és una obra d’una sinceritat que et fa esponjar-te per dins, que et fa riure sense prejudicis, que et pot fer pujar l’emoció fins al nus del coll.