Ana Maria Ricard, autora de “Barbes de Balena” ha construït un quadre poètic d’una gran bellesa visual, en que el pinzell esdevé ploma.
Una joia en tots els sentits, text, escenografia, vestuari, interpretació i música en directe.
Sota la magnifica direcció de Mònica Bofill quatre actrius excel.lents. Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Laura López i Anna Romaní, ens expliquen la lluita que van haver de patir les dones del S.XIX per obrir-se camí per aconseguir els seus somnis dins d’una societat masclista. Es tracta d’un homenatge a totes elles, i ho fan des de la memòria de les seves avies i besàvies representades totes elles en la figura de Dolors Aleu, la primera dona llicenciada en medicina dins l’estat espanyol, rebesàvia de l’actriu Núria Cuyàs.
Tot l’espectacle és ple de metàfores i símbols. Començant pel títol de l’obra, barbes de balena que fa referencia a aquelles barnilles metàl·liques utilitzades en la fabricació de les cotilles, el vestuari encotillat de l’època, l’escenografia plena de peixeres i tasses de cafè, el só de les bombolles que fan els peixos quan respiren, i de vegades fins hi tot el doble sentit que hi trobem en moltes frases del text.
“Barbes de balena” ens parla del doble encotillament que van haver de patir les dones del S.XIX. Per una banda per el fet d’haver de utilitzat la cotilla com a element estètic i de seducció, i per “l’encotillament” d’estar lligades a unes normes de submissió social dins una societat dominada pels homes.
Però realment ha evolucionat la mentalitat de la societat?
Realment ha deixat de ser vista la figura de dona com a objecte sexual?.
Vam passar de la cotilla que remarcava la figura femenina (en aquell moment la cintura era la part més sensual de les dones) a les faixes elàstiques , fins arribar a la nostra generació en que amagades sota meravelloses peces de llenceria, segueixen amb la mateixa finalitat que fa dos segles en rere. Les cotilles d’avui en dia són les dietes que han de patir moltes dones per poder estar dins dels cànons del pes perfecte. Si les cotilles en el S XIX provocaven atròfia muscular, les d’avui en dia moltes vegades arriben a desenvolupar malalties psicològiques com l’anorèxia o la bulímia.
Realment ha canviat la societat respecte el tractament de les dones des de principis del segle XX pel que fa a la dona actual?
Estem en una societat en que encara a la dona se la considera inferior a l’home. Una societat on encara es sent parlar de maltractament físic i psicològic. Una societat on un senyor amb estudis pot sortir a la tele dient que les dones han de guanyar menys perquè son més dèbils i menys intel·ligents que els homes, on fins hi tot un vídeo pot circular per internet en el que es veu com un home arrossega la seva parella dels cabells.
Realment creieu que moltes de les dones d’avui en dia està tan allunyada de la de fa dos segles?
IMPRESCINDIBLE !!!