Descobrir a aquestes alçades la genialitat i la creativitat de Marta Carrasco seria una mica absurd. Tot i així, sabem del cert que molta gent encara sent aversió cap als espectacles de dansa, o bé una por terrible a aquest mot compost que li diuen dansa-teatre. Des d’aquí encoratgem a totes aquestes ànimes càndides i temoroses que vagin a veure l’últim espectacle de la coreògrafa catalana. I és que segur que hi troben un moment, una cançó, una idea o una imatge -o tot a la vegada- que els arribarà directament al cor… B.Flowers -a l’igual que Blanc d’ombra, Dies Irae, No sé si o qualsevol altre espectacle anterior- s’ha de sentir més que veure, s’ha d’assaborir sense prejudicis i amb la ment oberta. Un exercici complet, però a la vegada fàcil, perquè Carrasco et condueix sempre amb tendresa i, a la vegada, amb mà ferma.
Alguns diran que B.Flowers és un compendi de moltes coses que ja li hem vist abans a Marta Carrasco. Podríem admetre que hi ha una tendència a autocitar-se (el número amb la cortina de plàstic o el joc d’ombres des d’un lateral), però també és cert que si una cosa funciona… perquè hem de rebutjar-la. A més, s’ha de ressaltar la mirada irònica i l’humor, entre directe i ingenu, que està apareixent en els seus últims espectacles. Un humor que no amaga una mirada crítica. Un humor fins i tot salvatge, que en alguns moments acaba resultant transcendent. I si no, traieu les vostres conclusions amb un gag magnífic, subtil i a la vegada aclaparador per les moltes interpretacions que se li poden trobar: «El polen es mío». I tant que ho és, i de raó no n’hi falta.