Arma de Construcción Masiva és la segona proposta de la companyia Jose y sus Hermanas (amb alguns canvis al repartiment) que es reafirma en un estil propi i es consolida com a companyia, jove, emergent i que cal seguir de ben a prop.
Aquesta vegada, Sílvia Ferrando, desdibuixa encara més la fina línia entre realitat i ficció, entre actor i personatge i posa en alerta al públic davant la incomoditat de no saber mai si allò que s’explica és cert o no. Una aposta encertada i adequada en els temps que estem vivint però que no acaba de brillar, ja que, en el fons, si són veritat o no les històries privades i familiars que ens expliquen, és força irrellevant.
El tema, en canvi, sí que està jugat a fons. L’educació, el sistema educatiu i per extensió com funciona (o volen que funcioni) Espanya explicada per un grup de gent jove té força. La cadira com a element central de l’espectacle que convida i condemna a la passivitat prematura és interessant. L’escenografia plena de cadires infantils és simple i eficaç. A més a més és capaç d‘evolucionar amb petites variacions que acompanyen i complementen les diferents escenes.
Els elements postdramàtics amb què està construïda l’obra ens arriben com una esquitxada d’aquella onada de teatre flamenc que fa uns anys va canviar manera de fer, veure i entendre el teatre. L’ús de les múltiples disciplines a l’escenari (dansa, vídeo, música…) sumades a unes interpretacions performatives (sense crear personatge) servits en una bateria d’escenes que comencen i acaben de manera abrupta on sembla que tot sigui aleatori i simultani però que alhora està lligat (i ben lligat) al tema proposat. És una maquinària dramatúrgica molt complexa que els actors dominen a la perfecció.
L’únic però que li trobo a la proposta és el fet de centrar-se (o no) en la vida dels actors. S’entén la metàfora i funciona fantàsticament per aprofundir en el tema, per altra banda, el fet que siguin sis actors i sis històries ho fa massa previsible en una peça de formes tan vives, energètiques i desenfadades.
Jose y sus hermanas ja són garantia de bon teatre. Així que no m’ho pensaria i, malgrat algunes mancances que puguin tenir, aniria a veure aquesta, l’anterior (si la tornen a fer) i la següent!