Segur que alguna vegada a la teva vida t’has parat a pensar si el que estaves fent era el que t’agradava, si no haguessis preferit encaminar la teva vida cap a una altra direcció, que què passaria si deixessis de banda el que estaves fent i amb un rampell que surt de no sé on comencessis una nova vida… bé, d’acord, potser no ho has pensat mai, però sí que has vist milions de pel·lícules on això passava. La producció de David Selvas pren aires cinematogràfics i narra la desesperació i resiliència de dos personatges que, de la mà, es deixen estimar pel públic i protagonitzen una comèdia metaromàntica plena d’impossibles.
L’energia que desprenen Ivan Massagué i Marta Bayarri és proporcionalment esplèndida a la necessitat d’estar permanentment acompanyats pel bri de música i les cançons determinants que acaronen els moments claus de la funció, de la mà d’Aurora Bauzà i Pere Jou. Tot plegat per deixar, sobre una escenografia senzilla però a la vegada poc acurada, moments onírics. La proposta de La Brutal despulla els personatges en tres dimensions, i no pel fet que siguin persones en una vida real sinó perquè hi ha moments que amb el joc de llums i la posició dels actors es creen estampes de tres posicions: la real (el que diuen), l’ombra (les reaccions del que diuen) i el reflex al mirall (el que realment pensen), i juguen així amb la reconstrucció d’unes vides que precedeixen el que passarà la nit dels excessos.
David Selvas demostra que, cada vegada menys, ja no existeixen les barreres en el teatre, ni les parets, ni els espais definits, sinó que són sempre eteris i delimitats per les accions dels personatges. La trama simple i sense més, posa sobre la taula la necessitat de superar les nostres pors, de deixar enrere les frustracions que ens acompanyen i a saber viure la vida com si fèssim l’últim alè. I precisament, el muntatge no deixa pràcticament temps per respirar als actors, que queden submergits en el ritme frenètic d’una obra sense transicions, dotant-la d’aquesta frescor i vivesa necessària per no caure en l’avorriment i la dificultat dels salts en el temps. En definitiva, una creació de múltiples visions on cadascú s’identifica amb el personatge o la vivència que més li convé i el fa viatjar a records d’aquella nit que un va viure.