Per res del món em volia perdre “A Chorus Line”. Sóc de la generació de “Fama” d’Alan Parker, de les pel·lícules “Flash Dance”, “Footloose” i “Dirty Dancing”. He vist infinitat de vegades “Street dance”. Mai em vaig perdre un capítol de “Un paso adelante” i entre Pedro (Pablo Puyol) i Roberto (Miguel Ángel Muñoz) sempre em vaig decantar per Pedro. He seguit des del primer dia el programa Fama, ¡a bailar! (2008) I encara tinc gravades aquestes paraules en la memòria “Teneis muchos sueños. Buscais la fama. Pero la Fama cuesta. Pués aquí es donde vais a empezar a pagar. Con sudor”
M’encanta la dansa! M’emociona la dansa! M’apassiona la dansa! Flipo veient com algú és capaç d’expressar-se només ballant. Els admiro, els envejo. Clàssic, Líric, Contemporani, Street Dance, Hip Hop, Funky, Jazz fusión, Comercial Dance, New Style, Claqué, Broadway Style,…
Estava clar que no em podia perdre aquest musical.
La història de “A Chorus Line” transcorre en un teatre de Broadway a mitjans dels anys 70. L’espectacle comença amb una audició per a una nova producció musical. 29 aspirants. Al final tan sols poden quedar vuit.
Tots tenen una història, i a través dels números musicals els anirem coneixent. Els coneixerem a ells i també els seus somnis, les seves inquietuds i els seus secrets.
Uns tenen una família que mantenir, altres busquen en el ball la llar que no van tenir, altres superar complexes, altres amagar una infantesa dura, … Gent normal i corrent amb problemes i necessitats, que lluita i somnia. Són històries plenes de superacions.
Michel Bennet es va inspirar en les experiències reals dels membres del repartiment original. De fet la coreògrafa i directora, Baayork Lee, va interpretar a un dels personatges de la producció original, la Connie Wong, personatge inspirat en ella mateixa.
A “A Chorus Line” se’ns mostra com de sacrificada és la vida del ballarí, sobre tot aquells que estan al darrera i possiblement mai veuran el seu nom escrit en majúscules. Els veurem patir, esforçar-se, suplicar i demanar segones oportunitats.
“A Chorus Line” és un gran musical, a l’alçada dels que es poden veure a Londres. De fet és una rèplica exacta de la producció original que va dirigir Michael Bennett.
Realment el muntatge és impecable. Tot està cuidat al mínim detall.
El vestuari és pràcticament el mateix que l’original (models i colors).
És un espectacle on tots els artistes ballen, actuen, declamen i canten. Els vint-i-nou ballarins són absolutament brillants, tant a nivell de ball, com vocal.
Les coreografies són espectaculars, amb seqüències perfectes i moviments sincronitzats.
M’ha semblat meravellós el joc de miralls de l’escenografia, especialment en el número musical “Música i espejos”.
La il·luminació és una part fonamental de l’espectacle.
La música és en directe. Sota la batuta d’Arturo Díez-Boscovich quinze músics extraordinaris. La música de Marvin Hamlisch és realment meravellosa, igual que les cançons d’Edward Kleban, que han estat traduïdes al castellà per l’actriu Roser Batalla, a excepció del número final “One” que és en anglès.
Com podeu veure, m’ha encantat.
Jo de vosaltres no me’l perdria.