Que un musical de nova creació, gestat per mans joves i amb voluntat inequívoca de contemporaneïtat, obrís temporada al TNC el 2024 és un d’aquells gestos que dignifiquen un ecosistema cultural. En un país que sovint viu de reposicions, franquícies i adaptacions de catàleg, veure néixer material propi —dramàtic i musical— és no només saludable sinó necessari.
Que aquest material sigui fruit d’un equip creatiu jove encara ho fa més il·lusionant. Donar espai, pressupost i visibilitat a noves generacions no és un caprici: hauria de ser una obligació estructural. I que el Nacional, amb tot el seu pes simbòlic i pressupostari, confiï l’obertura d’una temporada a un projecte així és una aposta valenta i que cal celebrar.
El punt de partida d’Ànima és magnífic. Una noia amb una vocació clara —dibuixar— decideix desafiar el seu entorn i viatjar fins al Hollywood dels anys 30 amb el somni d’entrar als estudis de Walt Disney com a animadora. El relat conté tots els ingredients d’una epopeia moderna: l’ambició femenina ofegada per un món d’homes, la lluita contra les estructures de poder, la persistència davant la discriminació sistèmica. Dramàticament, el motor és potent: trencar motlles en una societat que encara penalitzava —molt més que ara— les dones que aspiren a excel·lir professionalment.
Però és aquí on apareix la gran paradoxa. Amb un equip jove, amb les portes del Nacional obertes de bat a bat, amb recursos que molt pocs creadors d’aquesta generació poden ni tan sols imaginar, el resultat escènic és sorprenentment vell.
Ànima acaba esdevenint un compendi de clixés que operen a tots els nivells: dramatúrgic, argumental, estilístic, interpretatiu, musical i lumínic. L’arquitectura del relat respon a una plantilla reconeixible fins a l’esgotament: protagonista outsider, antagonistes caricaturescs, número coral d’afirmació, balada introspectiva, revés dramàtic, apoteosi final. És una fórmula que el musical comercial va codificar fa dècades i que aquí s’aplica amb una fidelitat gairebé devota.
No hi ha subversió del gènere, no hi ha lectura crítica del mite, no hi ha relectura irònica del relat de superació. Hi ha, en canvi, una adhesió sense fissures al paradigma de l’èxit individual. El missatge és clar i reiterat: “persegueix els teus somnis”. I és aquí on la proposta esdevé problemàtica. Perquè en una realitat contemporània marcada per la precarietat estructural, la desigualtat sistèmica i una crisi social cada cop més profunda, insistir en la fantasia meritocràtica sense matisos té alguna cosa de regressiu.
La ironia és que el relat vol explicar una dona que trenca sostres de vidre, però l’embolcall estètic i dramatúrgic no trenca cap sostre formal. Tot remet a una estètica que podríem situar trenta anys enrere: coreografies previsibles, harmonies segures, resolucions emocionals emfàtiques, una llum que subratlla allò que ja és evident. El conjunt transmet una sensació d’obra feta a partir d’un manual d’èxit prefabricat.
I tanmateix —i molt que ens n’alegrem—, el públic hi respon massivament. Les funcions gairebé plenes del Tívoli ho confirmen. Hi ha fam de musical, hi ha una necessitat d’entreteniment i hi ha una connexió emocional amb aquest tipus de relat que no es pot menystenir. Que el públic ompli un teatre sempre és una bona notícia.
La pregunta, però, és quin públic estem educant. Si el model que consolidem és el del clixé confortable, el de la fórmula OT, el de la trampa Disney que redueix la complexitat del món a una qüestió de voluntat individual, potser estem desaprofitant una oportunitat històrica. Una oportunitat no només de crear nou material, sinó de renovar llenguatges, de qüestionar mites i de posar en crisi el relat hegemònic de l’èxit.
Ànima representa, en aquest sentit, una paradoxa cultural: és alhora una magnífica notícia estructural i una ocasió artística malbaratada. Celebrem que el Nacional confiï en la joventut. Celebrem que es generin nous projectes de creació (especialment musicals) a mans joves. Però exigir novetat no és un caprici generacional; és una responsabilitat estètica. I aquí, sota una capa d’energia i entusiasme indiscutibles, el que acaba emergint és una mirada sorprenentment antiga sobre com s’expliquen —i es venen— els somnis.