ÀNGELS A AMÈRICA: 1. S’ACOSTA EL MIL.LENNI
Encara tenim fresc en el record, aquesta primera part de la peça del dramaturg nord-americà Tony Kushner, que va ser l’espectacle que va inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya el 12 de novembre de l’any 1996, i que a nosaltres ens va impactar moltíssim. La segona part no va poder ser realitzada per motius merament polítics que van portar a la destitució de Josep Maria Flotats al capdavant del TNC.
Enguany, amb motiu dels 25 anys de la publicació del text, el Teatre Lliure ha programat aquesta peça magistral sota la direcció de David Selvas amb Pere Arquillué, Vicky Peña, Oscar Rabadan i la Kompanyia Lliure.
A mitjans dels anys 80 els ciutadans nord-americans vivien en un constant estat de negació sexual i a l’obra els veiem reflectits en Roy M. Cohn (Pere Arquillué), un influent advocat que nega la seva homosexualitat afirmant que és un hetero que de vegades, té relacions amb homes, i d’altra banda en Joe Pitt (Eduardo Lloveras) que no vol assumir la seva condició sexual contrària a la seva religió.
En l’extrem oposat dos personatges que reconeixen obertament la seva condició sexual, Prior Walter (extraordinari Joan Amargós) i el seu company Louis Ironson (Joan Solé), mantenen una relació de parella que queda profundament afectada quan Louis no pot afrontar el patiment i la degradació de Prior, la persona que estima, que ha estat declarat malalt terminal de la sida.
Completen el repartiment, una magnifica Julia Truyol en el paper de Harper, la dona de Joe, addicta a les pastilles i que viu en un constat estat d’al·lucinació, Vicky Peña, a la que quasi no podem reconèixer en el moment inicial, caracteritzada de rabí, i que després interpreta a Hannah Pitt la mare de Joe, que arriba a Manhattan disposada a «salvar» al seu fill de la depravació que implica la seva declaració d’homosexualitat. Oscar Rabadan que interpreta diferents papers (metge de Roy o avantpassat de Prior entre d’altres), Claudia Benito que és «l’agent de viatges» de Harper, al fantasma d’Ethel Rosenberg o a un altre dels avantpassats de Prior i Raquel Ferry, l’enfermera de Prior que apareix com un àngel a l’escena final.
Menció a part mereix Quim Avila que interpreta el paper de Belize, un personatge que fa aparèixer el racisme a escena i que segons el nostre punt de vista ha tornat a generar una absurda polèmica al voltant de què l’actor que l’interpretava no es de pell negra. (curiosament amb altres propostes recents, com per exemple OTHELLO de Les Antonietes, ningú va dir ni «mu».). Sembla que alguns sectors de la «cultura» tenen interès en carregar les tintes en tot allò que fa referència a la programació que Lluís Pasqual va dissenyar pel Teatre Lliure. Per nosaltres aquest jove actor, Quim Avila, interpreta magníficament el seu paper de Drag Queen que és infermer professional, i a nosaltres ens importa ben poc el color de la seva pell.
La traducció i adaptació de la peça, d’Albert Arribas, s’ha fet reduint sensiblement la durada original que és d’unes quatre hores cada part. En aquesta versió la durada és d’aproximadament dues hores i 20 minuts cadascuna.
L’escenografia de Max Glaenzel juga amb diferents espais que, en obrir-se, donen pas a les diferents escenes que s’entrecreuen i van construint l’obra, per donar pas a un espai obert quan les portes que separen els espais s’ensorren. Una posada en escena reforçada per imatges de vídeo gravades o transmeses en directe, on els mateixos actors intervenen des de la platea o des del fons de l’escenari.
Àngels a Amèrica és l’obra d’un dramaturg que vol parlar de tot, del poder, de l’amor, del racisme, de la religió, de la malaltia, de la mort, de la justícia, …. i ho fa en un escenari marcat pel triomf polític del conservadorisme més radical. Un escenari que tot i estar situat a mitjans dels anys 80, ens recorda en molts moments la societat actual.
Una obra que barreja situacions reals amb al·lucinacions i els somnis dels personatges i que ha estat, al nostre entendre, magníficament resolta de la mà de David Selvas. Unes bones interpretacions, l’esmentada escenografia, la il·luminació de Mingo Albir, el so de Damien Bazin, la caracterització d’Ignasi Ruiz, el vídeo de Joan Rodon, o el vestuari de Maria Armengol i Clara Peluffo, han contribuït a aixecar una magnífica proposta.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ
___________________
ANGELS A AMÈRICA: 2. PERESTROIKA
Hem sortit molt satisfets del Teatre Lliure després de veure i viure la segona part de la peça ÀNGELS A AMÈRICA, una part on les al·lucinacions conviuen amb la realitat dels protagonistes. Una posada en escena sorprenent i encertadíssima amb unes interpretacions magnífiques. Amb un caire molt més simbolista que la primera part, està farcida de moments realment onírics.
Ens trobem davant una escenografia que sembla exactament igual que la que vam deixar ahir, únicament ha canviat el gruix de les volves de neu, i la bandera de la Unió Soviètica, que projectada a la pantalla, presideix l’escenari.
En aquesta segona part, PERESTROIKA, l’epidèmia de sida ha progressat, però sembla intuir-se una petita llum “al final del túnel”. La malaltia fa modificar l’entorn dels que la pateixen, i veiem dibuixats encara més clarament que ahir, els personatges que conformen la diversitat de la societat nord-americana, jueus, mormons, negres, poderosos … un retrat magnífic. Una recerca d’esperança a través dels somnis i les visions que conviuen amb els arguments polítics.
La malaltia continua marcant les vides de Roy Cohn (brillant Pere Arquillué) i Prior Walter (un convincent Joan Amargós), però evolucionen en sentit contrari. El primer disposa dels diners i les influencies per aconseguir la medicació que, encara en fase experimental, pot frenar la malaltia. Un advocat hipòcrita que manega els fils del poder fins i tot des del llit d’un hospital.
El segon està a casa seva sense cap bri d’esperança i lluitant per aconseguir una mica més de vida. Lluita contra les seves al·lucinacions i no vol assumir el rol de profeta que li hi ha atorgat l’àngel volador, una magnífica Raquel Ferry, que ens ha deixat bocabadats amb la seva interpretació molt propera al circ. Un àngel que qüestiona al mateix Déu i la seva obra.
Destaca amb llum pròpia, i de fet esdevé protagonista quasi absolut d’aquesta segona part, el personatge de Belize, interpretat magistralment per Quim Avila. Una interpretació que ha estat capaç de transmetre la tendresa i la rebel·lia, l’amor i l’odi i el petit punt d’humor que endolceix la cruesa del que estem veient.
Vicky Peña ens ha enamorat amb la seva interpretació de Hannah Pitt, que com diu Prior és «la mare de l’amant del meu examant«, sense deixar d’esmentar la seva aparició en el moment inicial d’aquesta segona part, assumint el paper del bolxevic més vell de tota la Unió Soviètica, que viu astorat la seva desintegració.
En aquesta segona part pràcticament desapareix d’escena Oscar Rabadan (una llàstima) i l’actriu Claudia Benito es transforma en el personatge d’Ethel Rosenberg esperant la caiguda i mort del seu botxí, en Roy, que fins i tot, en el moment previ a la seva mort, juga amb ella i els seus sentiments.
Harper Pitt (Júlia Truyol) continua buscant el seu lloc en el món després de la ruptura del seu matrimoni. La seva intervenció final quan ha decidit marxar i abandonar un marit que li suplica tornar, es magnifica.
Louis Ironson (Joan Solé) i Joe Pitt (Eduardo Lloveras) han iniciat una relació que no els durà enlloc. Tots dos se senten culpables d’haver abandonat les seves parelles i Louis no pot acceptar que Joe hagi estat el protegit d’un personatge tan menyspreable com Roy. Tots dos intentaran tornar amb les seves parelles, però tots dos han fet tard.
A l’última escena, han passat cinc anys, Roy és mort i Prior sobreviu. Ha caigut el mur de Berlín i queden en l’aire algunes incògnites sobre l’esdevenir polític del món.
Una magnífica proposta que adaptada per Albert Arribas i sota la direcció arriscada de David Selvas ens ha agradat molt poder veure. Complementant la informació de l’entrada de la primera part, ens agradaria comentar la participació de Pere Faura en la coreografia i de Pere Jou en la direcció de cant.
La versió del National Theatre, d’aquesta segona part que vàrem poder veure el novembre del 2017 als cinemes Yelmo, ens va agradar moltíssim, però creiem sincerament que aquesta versió de David Selvas, no es queda pas enrere i en molts aspectes la supera.
Felicitats a tots per la feina feta i llarga vida teatral a tots i cadascun dels integrants de La Kompanyia.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ