Abans que es faci fosc” (“Going Dark”, 2012) de la britànica Hattie Naylor, autora també del monòleg “Ivan i els gossos” que vam poder veure fa uns nou anys al Lliure, és un text en el que l’autora vol expressar ,de manera vitalista, el patiment real que comporta per a una persona afrontar una discapacitat, en aquest cas la pèrdua de la visió.
Neus Bonilla i Carme Camacho signen la traducció, adaptant-lo a un canvi de personatge respecte al text original . En l’obra original de Hattie Naylor el protagonista és un home, mentre que en la versió dirigida per Pep Pla el personatge protagonista és una dona. Com no he vist la versió masculina, no puc assegurar si el punt de vista és el mateix en ambdós casos. Però com a dona i mare m’he ficat dins la pell d’ella i no sé si hagués estat valenta i positiva com ella. Per mi la pèrdua de la visió és una de les últimes coses a les que voldria haver-me d’enfrontar.
Pep Pla dirigeix aquest muntatge amb molt d’encert i cuidant tot mínim detall.
L’equip artístic és una part molt important dins aquest muntatge. La interpretació de Míriam Iscla, única actriu sobre l’escenari , és realment brillant. Iscla ens arrossega en un gran ventall d’emocions; amb ella travessarem totes les etapes del dol ( negació, ira, acceptació, superació). L’espai sonor a càrrec de Toni Ubach és realment increïble, podem escoltar des de sons realistes, com el transit, els trons d’una turmenta o els cops de pal de cec; com sons més acústics i abstractes que ens transporten a situacions de l’imaginari o dins la ment de la protagonista. El disseny d’il·luminació de Joana Serra ens endinsa dins i fora l’univers, marca els canvis d’espai . La intensitat i graduació de la llum ens va endinsant cada vegada més cap a la foscor total. L’espai escènic dissenyat per Xavi Erra és abstracta i minimalista. Les imatges fotogràfiques i els vídeos dissenyats per Vicenç Viaplana transformen l’espai escènic en un espectacular planetari, la veu en off de la filla, en fi, tots brillen, mai ben dit, amb llum pròpia.
Una de les coses que més m’ha agradat, tot i que pot ser ha estat una mica extensa, ha estat la divulgació científica del muntatge amb el que he après i descobert un munt de coses interesants que desconeixia, com per exemple que estem fets de pols d’estrelles.
“Abans que es faci fosc” és una peça de performance amb un sorprenent llenguatge teatral poètic i metafòric. L’espai escènic, els objectes que apareixen a escena, el conte de bona nit, la ceguesa i el cosmos i els sons abstractes en son alguns exemples.
“Abans que es faci fosc” és una obra que emociona i commou. Una obra que ens fa reflexionar sobre lo insignificants que som dins la immensitat de l’Univers. Una obra que ens convida a acceptar quines són les nostres limitacions. Una obra de superació, acceptació, reflexió i lluita.
Si teniu oportunitat d’anar a veure aquesta petita joia, aneu-hi.
(Vist a l’Espai Escènic de Ca l’Humet)