Ahir a la Sala Flyhard vam poder gaudir d’A.K.A. un monòleg que parla de l’afirmació de la identitat durant l’adolescència i dels efectes del racisme o la xenofobia.
A.K.A. (Also Known As) escrit per Daniel J. Meyer, està protagonitzat per Albert Salazar i dirigit per Montse Rodríguez Clusella.
“Vaig escriure aquesta obra en una nit… no sé ben bé el motiu. Simplement, em va sortir de dins”, ha explicat Daniel J. Meyer.
Carlos és un jove adolescent que comparteix amb nosaltres el seu dia a dia, la seva realitat, l’escola, les sessions de teràpia, la seva música, els seus balls, la relació amb els seus «viejos», els amics, el seu primer amor. I ho fa des de la intimitat de la seva habitació, l’espai on ell és ell mateix, mentre espera que l’avisin per sopar.
De cop, tot el que ha construït es veu trastocat pels seus orígens als quals ell no ha donat mai importància, però sembla que la resta de la societat, sí.
Nosaltres no serem simplement espectadors, passarem de sobte de ser els seus col·legues i còmplices a convertir-nos en jutges… serem en definitiva, la societat que li mostrarà la seva real identitat, que incidirà cruelment en la seva història.
És la primera vegada que l’Albert Salazar protagonitza un espectacle en què ell és l’únic protagonista. Nosaltres l’havíem vist treballar en diverses propostes escèniques (L’HERÈNCIA, SUEÑO DE UNA NOCHE DE VERANO, o PARADISE), però amb aquesta interpretació ens ha deixat literalment estabornits i absolutament enamorats del seu treball. L’Albert ens ha ofert un monòleg que ens ha fet riure, vibrar i emocionar, una interpretació que per si sola justifica veure l’obra.
La seva entrega i la seva identificació tan brutal, amb el personatge, la transmet de tal manera, que ens emocionem amb ell quan parla de «la màgia» en tocar per primera vegada la mà de la Clàudia, la noia que estima. I vibrem amb ell quan balla o espera il·lusionat una resposta de WhatsApp.
Sense saber-ho, ens adonem que ens mira directament als ulls i ens adopta temporalment, perquè ens converteix en els seus «viejos», almenys per aquesta funció.
El text de Daniel J. Meyer és esplèndid, fresc i dinàmic amb un llenguatge que s’identifica plenament amb el de l’adolescent, i al mateix temps un text molt dur que mostra la fragilitat de qualsevol persona davant una societat que li és hostil. Els perjudicis derivats de la classe social, el color de la pell, la seva sexualitat o la religió que poden fer que una persona sigui «exclosa» de la societat en la qual ha viscut sempre.
… i és que com ja hem comentat abans, A.K.A. ens ofereix una profunda reflexió dels efectes del racisme o la xenofòbia.
Una esplèndida direcció de Montse Rodriguez Clusella i una posada en escena immillorable que, amb la il·luminació i espai sonor de la mà de Xavi Gardés, aconsegueixen un espectacle magnètic.
Com podeu deduir, hem sortit de la sala entusiasmats.
Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ