L’infern de la precarietat a la feina

Shenzhen significa infern

Shenzhen significa infern
23/07/2018

Un text de Stefano Massini que amb traducció de Carles Fernández Giua, dirigeix Roberto Romei.

Una proposta de la què ens van parlar en la roda de premsa del passat dia 3 de Juliol. Un text, un monòleg, que vol ser una denúncia al món del treball globalitzat en què tots estem controlats i manipulats. Una proposta en la què es pretén que els espectadors ens convertim en còmplices del dramaturg i ens hem de contestar a nosaltres mateixos a la pregunta … Què estàs disposat a fer per conservar la teva feina?

Stefano Massini és un dramaturg italià, director artístic del Piccolo Teatro de Milà, del que nosaltres hem vist alguns dels seus textos de caràcter polític, “Dona no reeducable” i “Crec en un sol déu” totes dues al Lliure de Gràcia en 2015 i “Lehman Trilogy” a la Villarroel en 2016. Aquesta última va ser també dirigida per Roberto Romei que, ara, torna a fer tàndem amb l’autor.

Massini va escriure aquest text contra l’explotació laboral l’any 2015, en sortir a la llum l’experiència dels treballadors d’una gran multinacional localitzada a la Xina, sotmesos a una pressió tan extrema que havia provocat suïcidis entre els treballadors.

El text vol ser una crítica que s’articula en dues direccions, la primera referenciada al cas concret de la multinacional xinesa amb contractes precaris, sous de fam i dedicació quasi exclusiva sense dret a descans. La segona referenciada a tot el món on la globalització ha creat més precarietat, ha abaixat sous, i ha facilitat el poder absolut de les empreses sobre els seus treballadors. L’estabilitat emocional del treballador, el seu equilibri familiar i la seva salut mental, queden afectades per la competitivitat i l’individualisme, que les empreses fomenten amb l’únic objectiu d’aconseguir beneficis abaratint costos i incrementant la productivitat.

Pel que fa al text, creiem que es molt interessant tractar un tema que ens afecta o ens ha afectat a tots; fins aquest punt l’Imma i jo estem totalment d’acord. Però comencem a discrepar en les nostres opinions, quan parlem de la direcció i la posada en escena de la proposta. A l’Imma li ha semblat prou bé () … en canvi a en Miquel li ha decebut molt (), no se l’ha cregut i fins i tot l’hi ha arribat a avorrir.

Una posada en escena minimalista, on els espectadors seiem a quatre bandes i on cada grada representa un dels quatre operaris d’Osiris, empresa ubicada a Shenzhen, sotmesos a examen. L’examinadora amb una fredor esfereïdora, adreça a cada un dels operaris atacs personals i preguntes agressives i enganyoses que ells reben en silenci i no poden rebatre, ja que estan condemnats a respondre amb un si o un no, o amb un número quan la pregunta porta implícita una nota.

Sandra Montclús és l’examinadora, i al llarg de l’obra ens interpel·la directament i ens mira als ulls fent, que tot i ser espectadors, ens sentim escrutats, controlats i acabem esperant un veredicte. Formulem mentalment la resposta, i imaginem els gestos de l’operari interpel·lat en cada moment. Fins i tot, gairebe tots hem arribat a buscar sota la cadira el paper o el llapis de què parla l’actriu.

Una interpretació que segurament està perfectament mesurada per la direcció, volgudament continguda i freda, que pretén provocar la nostra reacció a les seves interpel·lacions, sabent al mateix temps que el nostre paper com a públic, només passa per escoltar i mirar. Les mirades de l’actriu i els seus gestos son tant o més importants que les seves paraules.

Malgrat la seva entrega, no ens l’hem acabat de creure, i volem pensar que és més un problema de l’arriscada posada en escena, per la que ha optat la direcció de la proposta.

Com pretén Massini, els quatre operaris sacsejats i maltractats per l’empresa en la figura de l’examinadora, som tots nosaltres, cada vegada més desprotegits en el mercat laboral. Com explica el director, té més força incorporar el públic en l’obra, involucrar-lo, que posar quatre cadires buides en escena fent veure que són els obrers.

Efectivament aquesta ha estat la seva intenció, però el problema (segons el punt de vista del Miquel), és que la direcció amb aquesta posada en escena NO ho ha aconseguit, perquè en realitat el públic no pot participar en absolut i per tant la pretesa participació, encara que fos simbòlica, se’n va en orris.

Com a molt el públic es converteix únicament en una part de l’escenografia. L’espectador ha de seguir els arguments de l’examinadora quan parla del número de cada operari, el número 1, el número 3…. i aquest seguiment com en un partit de tenis arriba a cansar, fins que alguns espectadors, entre ells en Miquel, desconnecten totalment.

Una proposta que pretenia demanar la implicació de l’espectador, precisament traslladant-li la tensió que es derivaria d’una situació com la plantejada; malauradament al nostre entendre, li manca justament, una participació més activa del públic.

Quan en una proposta de 60 minuts de durada, t’adones que constantment estàs mirant el rellotge … i sembla que no passa el temps… alguna cosa passa.

Haig de confessar que la proposta em va avorrir força, (opina en Miquel), malgrat que el tema a priori m’interessava i molt.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

← Volver a Shenzhen significa infern

¡Enlace copiado!