“Ricard III” va ser un dels grans èxits de Shakespeare des del mateix moment en que es va estrenar, convertint-se en una de les obres més representades en teatre.
És una tragèdia que pertany a la última obra de la tetralogia sobre la història d’Anglaterra.
Després de “Hamlet”, “Ricard III” és la peça més llarga de Shakespeare (si fos representada en la seva totalitat passaria de les quatre hores). La que podeu veure al TNC és una adaptació de Lluïsa Cunillé a partir de la traducció de Joan Sellent, que a part d’actualitzar el llenguatge a un català contemporani, (tot respectant els versos als originals, tal qual una partitura musical), l’ha reduït a unes tres hores de funció amb entreacte inclòs. Però no patiu, perquè tot i tractar-se d’una trama complicada en el que hi ha una gran quantitat de personatges, és molt fluida i es pot seguir amb facilitat. Si més no, el missatge que ens vol transmetre s’entén perfectament.
Tota la trama transcorre en el Palau de Westminster a Londres. L’escenografia està dividida en dos espais. La duresa de l’obra demana un espai auster, fred i fosc.
Hi ha una càmera que segueix l’actor. Les imatges projectades a la part alta de l’escenografia són molt subtils per no eclipsar la figura de l’actor. Al final, en el cinquè acte l’escenografia avança com a metàfora de la guerra.
El vestuari és fosc i gens recarregat. Destaca el dels dos assassins, un simbolitza la comèdia antiga amb un Oriol Genís enfundat en un vestit vermell com un dels personatges de l’època de Shakespeare, i en Roger Casamajor que simbolitza la comèdia moderna, vestit tal qual es tractés d’un personatge de Tarantino; les màscares dels prínceps hereus serveixen per crear un àmbit distant; i el vestit brillant de Ricard III quan ja és coronat rei. M’ha faltat entendre la metàfora del taló de color fúcsia d’una de les sabates de Ricard.
La intensitat de la llum és molt important al llarg de l’obra. Clars obscurs que ajuden a fer el recorregut narratiu per l’espai de cada acte. Llum sòbria i freda, sense color, per algunes escenes, i en altres més càlida amb un punt de torrat.
La música és un altre element a destacar dins les representacions de Shakespeare. Xavier Albertí ha incorporat un piano i música en directe, cançons interpretades pels cantants lírics Antoni Comas i Robert González, i un sensacional El Bolero de Ravel en el moment de la batalla final, amb tots els actors tocant algun instrument.
Dels quaranta personatges que surten a l’obra de Shakespeare, al TNC els podreu veure interpretats per tretze actors (algun d’ells fent més d’un paper).
Les interpretacions les he trobat molt desiguals. Fins hi tot Lluís Homar, que tot i que ha fet un treball des de dintre brillant i rigorós interioritzant el personatge, m’ha faltat veure-li la maldat. Homar m’ha transmès a l’home envejós, ambiciós, cínic, sàdic, manipulador, corrupte, astut i intel·ligent, però no he vist la maldat personificada. La duplicitat en el personatge de Ricard III, per una banda l’afany de poder i per l’altre el no haver assumit les seves mancances, fa que decideixi per ell mateix ser malvat, convertint-se en un criminal, un psicòpata que mata sense cap mena de remordiment als seus essers més propers .
Carme Elies en el paper de la Reina Margarita ha estat genial, tot i que m’hagués agradat veure-la en el paper de Reina Elisabeth per poder gaudir del enfrontament que hi ha entre ella i Ricard III davant la idea de voler-se casar amb la seva neboda Elisabet un cop quedés vidu.
En Joel Joan ens mostra un registre totalment diferent al que estem acostumats, tot i així en alguns moments veiem al Joel Joan de les series televisives.
Tot i que no és una obra rodona, paga la pena d’anar-la a veure. Us adonareu que l’obra de Shakespeare segueix vigent malgrat hagin passat quatre segles des de la seva mort. A “Ricard III” Shakespeare ens parla de la maldat en la seva forma més menyspreable i cruel. Ens ensenya la part més fosca de la condició humana i la incapacitat que tenen algunes persones d’estimar. Shakespeare ens parla de Ricard III, però Ricard és Nerón, Calígula, Adolf Hitler, Francisco Franco, Benito Mussolini,…Ricard és el pare que mata als seus fills. Ricard són els banquers, empresaris, polítics i jutges corruptes.
Ricard és la personificació de la maldat humana.
*** 1/2