El dia 13 de desembre vaig poder anar al Teatre Apolo a gaudir de l’estrena de “Moustache”, un musical de gran format creat i dirigit per Coco Comin, una de les principals referents de la Comèdia Musical en el nostre país.
“Moustage” és el primer gran musical de claqué , sota la disciplina del tap-dance, que es representa a Catalunya.
El públic fem un viatge en el temps. Durant unes hores ens endinsem dins del music hall londinenc i gaudim de l’ambient que es vivia en aquella època de principis de S.XX.
Londres 1940. Un incendi destrueix el “Moustache Music Hall”, el local de moda de la ciutat. Per conèixer la seva història… fem un salt enrere de trenta anys, i ens traslladem en el seu gran moment de glòria… any 1910. Allà s’ofereixen espectacles destinats a la classe obrera, un divertiment popular en el que només hi poden entrar els homes. Un requisit… tots els homes, tan els espectadors, com els qui treballen, han de portar bigoti. Les úniques dones a les que se’ls hi permet l’entrada són les coristes que treballen en l’espectacle.
L’estrella principal del local és el Pequeño Max (Sergio Franco), un comediant que busca ser alguna cosa més que el còmic. Somia poder interpretar el personatge de Ricard III de William Shakespeare ,i així demostrar que a part de ser un gran còmic, és un gran actor.
L’espectacular escenografia de Paco Azorín està ambientada en el Londres de principis del segle XX.
Un dels requisits fonamentals que ha de tenir un bon musical és que estigui format d’un bon cos de ball, grans actors, excel·lents músics i bones veus; “Moustage ”ho té quasi tot. El que he trobat més fluixet són les veus d’alguns cantants.
Aquest musical compta amb un equip artístic molt nombrós: 9 actors- cantants, un cos de ball format per 10 ballarines de la Companyia de Claqué Coco Comin i sis músics en directe, sota la magnífica direcció musical de Xavier Mestres.
Els musics toquen temes coneguts de diferents èpoques i estils (Vivaldi, Joe Cocker, Iron Maiden, instrumentals, Pop dels 60 fins a temes actuals), i d’altres composats pel mateix Xavier Mestres.
Totes les lletres de les cançons han estat adaptades a l’argument de la història.
L’estil de ball és molt variat i està inspirat en les pel·lícules de Hollywood. Podreu veure des de l’estil Brodway, estil modern, latin, swing, rock and roll, etc…, però tots ells, sempre sota la base del claqué.
El claqué no és una dansa a l’ús, en el sentit que el seu objectiu principal és fer música, és doncs un instrument de percussió popular. Han calgut dos anys de treball per poder posar partitura als peus.
El vestuari és espectacular!!!. És una desfilada d’indumentària en escena molt variada. Més de 300 canvis de vestuari, i uns 2000 complements !!! Corsés, culottes, talons de “carrete”, tirants elàstics, pajarites, fracs,…
Cal destacar la direcció coreogràfica dels mestres de tap dance Sharon Lavi i Júlia Ortínez, que juntament amb la pròpia Coco Comin, ens han ofert més de 35 coreografies. Totes són a l’estil de claqué del segle passat, la única disciplina que es feia en els music halls d’aquella època. El tap dance és autèntic, és el so que es pot escoltar de les claquetes dels ballarins és real.
M’agradaria destacar algunes de les coreografies: “A Contratiempo” coreografia de claqué amb cordes de gran dificultat, “Boogie del Ferroviario”, «The Railway Tavern», «Levando Anclas»,… Totes elles complementades amb imatges en 3D projectades al fons de l’escenari, corresponents al tema de la coreografia interpretada.
Aquest musical aborda l’encasellament dels intèrprets, i la lluita personal per alliberar-se d’un personatge.
Encasellat en el rol de comediant , Max vol desenganxar-se del personatge que l’ha fet conegut, però no se’n surt. Aquest encasellament el frustra com actor, perquè no el permet evolucionar.
Per molts actors i actrius, acabar encasellat en un personatge o un estil, és del tot negatiu, i per culpa d’això molt d’ells, acaben destruïts.
Penso que és un espectacle que no us heu de perdre.