No és fàcil enfocar en to de comèdia una situació tan dramàtica com la que presenta Monopoli, però el text de Mar Monegal, guanyador del desè Combat de Dramatúrgia del Temporada Alta 2020, ho aconsegueix. La identificació amb els personatges i l’empatia que generen, perquè són molts els que s’hi poden reconèixer en major o menor grau, són la clau de l’èxit d’aquest muntatge codirigit per la mateixa autora i Josep Galindo. Amb una menció especial també per a l’audiovisual que acompanya, il·lustra i fa encara més dinàmica la funció.
La Montse i el Pol, la parella protagonista, exemplifiquen perfectament les il·lusions, les expectatives i les pors de les generacions que ara ronden els quaranta anys i que, tal com estem veient, amb prou feines podran igualar el nivell i la qualitat de vida dels seus pares. Sara Espígul i Eduard Buch busquen la complicitat del públic i interpreten amb gràcia i naturalitat dues persones que es lamenten de la roda en què el capitalisme els fa córrer sense aturador, però alhora són conscients que els és pràcticament impossible sortir-ne. Una realitat dramàtica compartida per molts.
La inflació econòmica, la devaluació de la moneda, l’elevat preu del lloguer, les dificultats per trobar una feina decent, la llargada de la jornada laboral, etc. són temes que es fan cada vegada més presents en el transcurs de l’obra mentre a l’escenari es juga una partida del Monopoly. La competitivitat que aquesta genera fa palès que el capitalisme ha arrelat en nosaltres més del que ens pensem, i que sembla que l’única esperança per deslliurar-se’n és fer un canvi de vida radical. Una opció que, si per als adults d’avui és una opció cada vegada més versemblant, per als joves potser acabarà sent una obligació.