De la mateixa manera que el teatre precisa una posada en escena (mise en scène) dels seus elements que configuri la representació, la cuina requereix una mise en place que ha d’ordenar tot allò necessari per a elaborar una preparació determinada. Elaine Grayling disposa els elements escènics que, en aquest cas, coincideixen amb els de la mise en place per a invocar un record: el d’ella amb la seva família fent gnocchi al voltant de la taula de la cuina de la seva àvia.
L’obra s’articula a partir de dos eixos. El primer, la pròpia elaboració dels gnocchi, en la qual hi participarà el públic. El fet material de cuinar vertebra l’espectacle fins al punt que la durada de Man Mano… coincideix amb el temps d’elaboració de la pasta. En segon lloc, la necessitat de preservar un record, de convocar els fantasmes (bons) del passat, de fer-los present, i és clar, enlloc millor que al teatre per fer-ho. De fet, el ritual culinari esdevé el canal per a rememorar i, probablement, per a homenatjar els avantpassats i connectar amb una tradició i amb una forma de socialització.
L’Elaine Grayling difumina gairebé fins la desaparició el seu jo actriu per donar presència al seu jo Elaine, tot i que això és sempre un terreny relliscós, i crea una proposta que té tant de quotidià (realista) com de fantasmagòric. Aconsegueix un nivell d’intimitat força profund i compta amb nosaltres (els espectadors) com a elements actius del seu Man Mano… Per si això fos poc, tastem els gnocchi i ens enduem un regal per tota la vida.