Diu Moreno Bernardi, en la seva declaració d’intencions per a aquesta producció, que ha construït un muntatge de múltiples elements que facin de la peça una part viva i necessària de l’experiència humana.
La vida no és necessàriament (o únicament) complexitat, acumulació, juxtaposició i saturació. La seva expressió més essencial l’observem, sovint, en la bellesa d’allò més simple. En la quietud. En el silenci. O en la moderació.
La proposta sobre Macbeth que s’ha estrenat aquesta setmana al Teatre Akadèmia és supèrbia. En tots els sentits. Només Bernardi pot permetre’s el luxe, en els temps actuals, de situar vuit intèrprets i un músic en escena en un teatre de menys de cent localitats. O de proposar un muntatge que sobrepassi les dues hores en un «teatre de proximitat”.
Nou artistes es deixen la pell a cada segon d’aquest singular muntatge. Nou artistes que canten, interpreten i es mouen per l’escenari amb concisió i solvència, seguint amb precisió una partitura de paraula, so i moviment acurada, densa… hiper-carregada de matissos i indicacions.
Una partitura que, si té com a objectiu explicar la història de Macbeth, ja sigui en la seva essència històrico-literària o en qualsevol lectura actual i particular del director, no penso que aconsegueixi el seu objectiu. Perquè la quantitat d’elements visuals i sonors que proposa Bernardi esdevé excessiva. Resulta impossible (fins i tot coneixent bé l’obra… ja no diguem per a un espectador que s’enfronti a la tragèdia de Shakespeare per primer cop) seguir què diuen els actors (malgrat l’excel·lent dicció de tots ells) o el desenvolupament de la trama (fet, considero, essencial, si s’està aixecant una obra de text). La densitat compositiva frega la cacofonia en alguns moments. L’obra resulta esgotadora.
La proposta és artísticament increïble, i pereix pel mateix lloc per on destaca. El millor vi del món pot convertir-se, per a algunes persones, en un mal tràngol, després de la quarta copa.
