En un moment de L’oreneta, cap al desenllaç, hi ha un tema de discussió que sobrevola l’ambient: entre les persones, què ens fa diferents les unes de les altres? Compartim tantes coses però alhora ens sentim tan diversos que ens cal aturar-nos i pensar si realment hi ha alguna diferència entre nosaltres. Malgrat potser no tenir del tot clara la resposta, hi ha un tema per excel·lència que embolcalla la vida humana i que, per tant, crea un fil d’unió: l’amor.
L’èxit de crítica i públic que té el text de Guillem Clua (i que ja ha tingut abans en d’altres països) recau, justament, en la universalitat de l’amor, entès en el sentit més ampli del terme; tots el coneixem, i els vincles vitals s’originen a partir d’aquí. Que l’amor no s’ha de donar per suposat, sinó que cal expressar-lo, és la conclusió a la qual arriben l’Amèlia i el Ramon, una professora de cant interpretada per Emma Vilarasau i un jove que vol ser-ne alumne, personatge que encarna Dafnis Balduz.
Dues bones interpretacions dirigides per Josep Maria Mestres, que sap treure profit d’un text que, a més de sincer, és punyent perquè està escrit des de la realitat més crua i horrorosa però —no ho oblidem— existent. L’emoció està assegurada quan, gairebé formant un anagrama, s’enllacen l’amor i la mort. El terrorisme, la discriminació i la solitud són realitats malauradament també compartides que fan que el muntatge arribi al cor de l’espectador.
