Cada any torno i torno a la sèrie Dekalog del polonès Krzysztof Kieślowski. I no deixo de recomanar-la, és clar. Es tracta d’una revisió dels 10 manaments bíblics on capítol a capítol, un s’endinsa en les excepcions i les contradiccions de cada mandat. En el capítol dos, la protagonista, davant un contundent dilema, afirma que “és un pecat voler-ho tenir tot”.
Això mateix vaig pensar a Les mans, l’obra de Llàtzer Garcia i dirigida per Sílvia Munt. “Aquesta noia vola tenir-ho tot” vaig pensar de la Paula (Raquel Ferri): ella vol tenir la seva pel·lícula i vol conservar la seva relació amb l’Isaac (Ernest Villegas).
Per què no és possible? L’Isaac ha de protagonitzar la pel·lícula que la Paula dirigeix. Una pel·lícula important per ella, el seu projecte personal, allò pel que sempre ha lluitat. Però l’Isaac –al seu entendre– no és l’actor adequat. Pot protagonitzar ell la foscor de la seva història? Està preparat per reviure’l? Fins a quin punt es pot separar obra i persona? Es pot escriure o representar mai res que en el fons no sigui d’un mateix?
A partir d’aquest plantejament inicial, l’obra es desplega amb els matisos que la complexitat de la situació es mereix. Amb tibantors, amb estires i afluixes, amb contundència però sense histrionismes. Ni en el text. Ni la representació. Això sol ja mereix un aplaudiment; no és un equilibri fàcil. Perquè la situació tampoc ho és. I aquí, tot l’equip està a l’alçada.
Les mans ens explica el que tots sabem però cal recordar: sempre es paguen preus. L’amor té preus. La professió té preus. També l’èxit. Ja ho deia Kieslowski: és un pecat voler-ho tenir tot. La pregunta és: què estem disposats a fer i a pagar? Reconeixeu-m’ho d’una vegada: si no apostes per una cosa, és que no la vols prou. O el que és el mateix: que en prefereixes una altra.