Un personatge, dues bones actrius; un escenari, poca definició temporal; una història, emocions gairebé universals. Amb direcció i dramatúrgia de Queralt Riera, l’espectacle va guanyar el 47è Premi Octubre de Teatre Pere Capellà, la Beca Odisseu 2018 i va quedar finalista al Quim Masó 2018. L’amor (no és per a mi, va dir Medea) és la vida d’una dona —identificable sens dubte amb el mite grec al qual ret homenatge— marcada pels episodis de més potència i absència amorosa que, al cap i a la fi, n’acaben determinant el destí.
El text de Riera destaca pel to poètic amb què dona veu al personatge que interpreten a mitges Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza: no és que l’amor no estigués fet per a Medea, sinó que justament perquè ella estimava amb tanta força va acabar matant i, diverses vegades abans de la definitiva, també morint. Aquestes morts metafòriques no fan més que generar empatia a qui es troba davant d’una nena/noia amb molt poca sort i d’una dona/vella sense absolutament ningú. L’ambient general, reforçat per les melodies subtils del piano en directe a càrrec de Joan Alavedra, contribueix a la sensació d’abandó de Medea.
De fet, l’abandonament sentit és tal que, després d’una lliçó d’art sintetitzada, potser fins i tot el públic s’acaba preguntant si, de fet, els sentiments i les relacions humanes no podrien ser també considerades postmodernes. Les exemplificacions d’escenes vitals, sense embuts ni maquillatge, arriben més que qualsevol intent de definició de les formes d’amor: si bé podem prescindir d’algunes, no podem renunciar-hi per complet. No volem patir per evitar el dolor, i per això intentem estimar només en el grau necessari, però no ens en sortim, ni d’una cosa ni, en conseqüència, de l’altra.