La comèdia és el gènere que més reivindico. Sovint passa per frívol perquè senzillament fa riure però sostinc que és difícil aixecar somriures. Tampoc no vull dir que les obres que fan reflexionar i pensar siguin fàcil; el que penso és que no hi ha gèneres teatrals de primera ni de segona.
I ara al gra. La tendresa és una comèdia d’embolics que té la guerra de sexes com a tema. Tres dones i tres homes de classes socials diferents convergeixen en un únic punt: no volen que els fills respectius coneguin persones de l’altre gènere. En el cas del pare, el cas és extrem perquè el fill petit, ja crescudet, no ha arribat mai a conèixer una dona, no manté record de la mare i tot el que sabia del gènere femení era maldats, totes les que el pare li havia volgut fer creure.
L’acció arribarà al seu clímax quan els sis personatges es trobin per casualitat en una illa deserta, i a partir d’aquí la màgia, mai millor dit, farà el que és inevitable. I és quan els riures dels espectadors se succeixen, un darrere de l’altre.
L’absurd, l’embolic, l’amor s’uneixen en una obra de teatre inspirada en les obres de l’escriptor William Shakespeare, que el dramaturg Alfredo Sanzol va escriure i el gran Joan Lluís Bozzo va traduir amb gran encert. Els girs lingüístics, mordaços i àgils, són un gran encert de l’obra. Només per aquest fet ja val la pena per anar al teatre. Per l’acció, també, però vist el plantejament, l’espectador ja sap com acabarà. No hi haurà sorpreses en el guió. Ni tampoc mirades de gènere integradores. Som en una època antiga, no l’amaga l’acció, i no hi busqueu integració i comprensió entre home i dona. I, el tercer punt, l’elenc teatral. Excel·lent. Especialment destaco el llenyataire blau, el fill petit, que sap captivar el públic per l’engany a què ha estat sotmès des de petit.
Ai, siusplau, comèdies que facin riure a l’estiu i tot l’any! I queda clar que en una obra basada en el segle XVI no hi haurà cap mirada més enllà del la guerra de sexes típica entre homes i dones. Sort del segle XXI que ens ho sap explicar millor, o encara no?