La Gavina d’Anton Txékhov es tracta d’una obra essencial pel drama modern. Escrit el 1896, el text ens proposa conflictes romàntics i artístics, que encara són vigents avui en dia. A més, ens ho posen fàcil, ja que l’obra es percep com si fos en l’actualitat: els personatges es mouen i es vesteixen com avui en dia, fins i tot tenen mòbil. Una aposta que aconsegueix connectar més fàcilment amb el públic.
L’acció es desenvolupa en quatre actes, en quatre escenaris diferents que Lluc Castells ha portat a escena d’una manera magistral. Comencem amb un espai buit, d’aquell que també ens parlarà el jove Kostia a un nivell més filosòfic. A mesura que avança la trama són els mateixos actors que, amb l’ajuda dels tècnics, van omplint i variant d’elements l’espai amb l’escenari il·luminat i sota la mirada del públic. Una decisió molt encertada tenint en compte que és una obra de teatre que ens parla del teatre. D’aquesta manera, el públic no només veu l’obra, sinó que també és testimoni de «com» es fa l’obra de teatre. Cal destacar també que la il·luminació i el so aconsegueixen a la perfecció crear l’atmosfera idònia en cada moment. És d’aquelles obres en les quals es confirma que cada especialitat és imprescindible per aconseguir un resultat d’aquest nivell.
Les interpretacions sota la direcció de Julio Manrique són un clar exemple d’intèrprets compromesos amb el text i amb allò que els ocupa a cada moment i, connectats amb l’acció present. En algun moment costa empatitzar amb els personatges perquè ens trobem en un escenari molt gran, amb públic a tres bandes, per tant, inevitablement, els actors a vegades estan bastant lluny o d’esquena.
Anar a veure La Gavina és una gran oportunitat per presenciar allò que tant defensava Stanislavski, una ocasió perfecte per veure la vida de l’ànima a l’escenari.