Ho podem dir clarament ja a aquestes alçades. El teatre només és interessant quan incomoda, quan inocula l’ombra del dubte en l’espectador, sobre la seva identitat, les seves certeses. A La Villarroel aquests dies Pere Riera ha muntat un escenari amb públic a banda i banda, que suscita la dimensió voyeur de l’espectador i el converteix en testimoni d’una representació de la part més fosca de les relacions de parella.
El text de Casanovas és un exercici d’equilibrisme per a mantenir la tensió entre allò que els persontages diuen i allò que decideixen no dir. Els moments en què Derqui i Marull troben el to, la intensitat és enorme, i el malestar en l’espectador toca sostre. S’imposa en algun moment, també, la impressió que Casanovas tira pel camí del mig i deixa sense falcar elements importants de la història. Es fa difícil d’entendre que la decisió que pren la Clàudia sigui improvisada i planteja problemes de versemblança. Són brillants, en canvi, els mecanismes interns del text que ens faran ballar el cap sobre qui domina la situació i quines són les circumstàncies que ens han dut a aquest present. Casanovas defuig el discurs unívoc i una possible intenció maniqueista de la història.
Pere Riera du a terme una posada en escena naturalista que posa l’èmfasi a aconseguir que els moviments dels protagonistes siguin fluïds i inconscients per a conformar una història ben definida per al públic.
Grans interpretacions de Pablo Derqui i Laia Marull que es mouen com peix a l’aigua en una posada en escena gairebé cireografiada en que l’ocupació dels espais és fonamental per a entendre l’equilibri de poder que es posa en joc.
Una pregunta gravita a al larg de tota la representació: què hi ha anat a fer ell a casa aquella tarda. Sembla clar que ha anat a restaurar la seva integritat moral, i la pregunta més interessant potser és què ha anat a fer-hi ella.