La intenció de La cabra, o qui és Sylvia? és bona: la provocació i la incomoditat com a eines de transformació, per obrir aquelles ments més tancades i per veure la vida des d’una perspectiva –lleugerament o radicalment– diferent. I més quan tot plegat s’emmarca dins d’un context del tot quotidià, un matrimoni tradicional, que diu ser d’esquerres, ja d’una certa edat, al qual el més «extravagant» que li ha passat és tenir un fill homosexual.
El text d’Edward Albee, estrenat fa vint anys, té una intenció interessant, sí. Però hi ha un problema de base: el text no provoca debat, i els motius d’aquest fet poden ser diversos. Potser és que el context de recepció ha variat massa, geogràficament i moralment, des dels Estats Units del 2002? Els arguments que han de defensar «l’acusat» no tenen prou força davant d’un aspecte sobre el qual hi ha un consens social ferm. El que s’aconsegueix, com a molt, és qüestionar els límits de l’amor i del desig, i també de l’amistat, però més des de l’empatia que genera la llàstima que des de la racionalitat.
No és fins al final de la funció que es posa a prova l’espectador, quan la dona entra en el joc del marit (sembla que ha estat capaç d’entendre’l) i quan el desig del fill passa a l’acció. Però per arribar-hi, hi ha una hora de premissa força prescindible si el que es volia discutir de veritat, si el debat de fons, era aquest. Per sort, unes interpretacions magnífiques d’Emma Vilarasau i Jordi Bosch, acompanyants per Jordi Martínez i Roger Vilà, salven les mancances actuals d’aquest text dirigit per Iván Morales.