El teatre com a denúncia social per millorar el món

Jauría

Jauría
20/04/2024 - Teatre Romea

El teatre beu de la realitat per fer-ne ficció o per fer-ne denúncia social. I els espectadors entenem el que s’hi explica perquè hi veiem reflectides (alguns aspectes de) les nostres vides. A «Jauría» la denúncia social per millorar el món comença des del moment que l’obra vol explicar què va passar els Sanfermines del 2016 quan cinc homes van cometre un delicte continuat de violació en grup amb tracte vexatori cap a la víctima. El 2019 el Tribunal Suprem va condemnar per unanimitat que els violadors compleixin una pena de 15 anys de presó.

El relat dels fets comença des que la noia, de 18 anys, de Madrid, que havia arribat a Pamplona amb el cotxe d’un amic, s’asseu en un banc de la plaça del Castillo per descansar, i comença a parlar amb un home que estava assegut a l’altre extrem del banc. A partir d’aquí es descabdella els fets, explicats a l’escenari amb molta claredat, fins arribar a un escenari intimidatori, en què l’agafen per entrar a un portal d’un bloc de pisos quan ella en cap moment havia donat consentiment els actes sexuals. Després l’acció continua amb els judicis i sentències posteriors (fins a tres, l’última, la del Tribunal Suprem) i detalla els tràngols pels quals va haver de passar la jove.

Fins aquí l’acció, coneguda mediàticament, perquè els mitjans de comunicació es van fer ressò del cas que ha tingut tantes conseqüències posteriors, entre aquestes l’aparició d’una llei, però torno a l’obra, escrita per Jordi Casanovas i dirigida per Miguel del Arco. A l’escenari, els cinc actors homes representen diversos papers de l’acció, alguns d’ells amb més protagonisme que d’altres. Els esmento: són Carlos Cuevas, David Menéndez, Artur Busquts, Francesc Cuéllar i Quim Ávila. En destaco també l’esforç per reproduir l’accent sevillà, origen dels agressors. La víctima està representada amb molt d’encert per Àngela Cervantes. Sap transmetre el caràcter de la jove de 18 anys, que no va arribar a malpensar en cap moment del que li podria passar si parlava amb desconeguts.

Només hi ha un moment en què l’acció narrada, trepidant, es paralitza i entra en cercles de disgressió, que és el moment en què hi ha els judicis. Probablement l’obra reflecteix bé la paràlisi que va provocar les dues sentències prèvies a la definitiva, la del 2019, però l’obra decau en intensitat, i fins i tot hi ha un moment que en efectivitat narrativa. Però, malgrat això, l’obra és excel·lent, posa a l’escenari personatges extrets de la realitat, els fa parlar a partir de les mateixes frases que van emetre als judicis, que el dramaturg Jordi Casanovas ha extret dels mitjans de comunicació, i acaba fent una denúncia social de les millors que es puguin fer. Denúncia social necessària, que tant de bo arribi a veure molta gent, perquè només amb la comprensió dels fets, es pot aconseguir millorar el món.

← Volver a Jauría

¡Enlace copiado!