Ahir dilluns 20 de maig vam fer cap a la Sala Flyhard, i hem de dir que tant de bo no haguéssim anat, perquè se’ns fa molt difícil escriure aquesta entrada sobre el treball d’una persona a la que admirem, apreciem i considerem un bon amic. Malauradament, JACUZZI és per nosaltres un projecte fallit, especialment en la dramatúrgia i la direcció.
Potser en llegir el subtítol de la proposta «Un musical electoral de Marc Rosich …..» esperàvem quelcom semblant a aquella peça que es va representar a la Sala Petita del TNC «A tots els que heu vingut» que ens va fer riure de valent. Res a veure, el que pretén ser una peça entre la farsa i el thriller, pateix d’una dramatúrgia inconsistent on els tres actors neden com poden.
Àngela Amat (Antònia Jaume), és l’alcaldable d’esquerres que comença la campanya electoral amb la simbòlica enganxada de cartells. Abans passa per casa seva on s’està instal·lant un Jacuzzi. Àngela vol fer signar a l’instal·lador (Oriol Guinart) una clàusula de confidencialitat… però ell només hi accedirà si li deixen fer ús privat de l’equipament un cop a la setmana.
Agnès Amich (Laia Alsina Riera) és la cap de comunicació del partit conservador, enemic polític de l’Àngela.
L’Àngela i l’Agnès fa anys que amaguen la relació sentimental que mantenen. L’embolic està servit…..
La música signada per Clara Peya està enregistrada i s’ofereix entretallada com a fil musical del jacuzzi, fet que ens impedeix gaudir d’aquesta creació com de ben segur mereix; per valorar-la com cal, potser l’hauríem d’escoltar de nou, sempre que aquesta música la poguessin escoltar deslligada de les lletres de les cançons, que al nostre entendre la malmeten.
Interpretacions a moments molt histriòniques i amb una gestualitat, al nostre entendre, excessiva. Tampoc resulta convincent la part cantada, tot i que han tingut a Mariona Castillo com a coach. Destacaríem positivament la part interpretativa de l’Oriol Guinart que es posa a la pell de tres personatges i les converses amb la Gladys, la teleoperadora que es converteix en amiga intima de les dues dones.
Una comèdia molt inconsistent, una dramatúrgia plena de tòpics amb algunes referències a Ramon Llull o Salvat Papasseit i una part de thriller amb un gir gore que porta a les dues protagonistes als assassinats sense escrúpols.
Com hem indicat en començar aquesta entrada, ens sap greu valorar negativament una proposta teatral, però nosaltres ens mantenim en la línia d’escriure el que pensem, sempre deixant clar que és una opinió personal, que no desmereix en absolut la feina que sabem que hi ha al darrere de qualsevol proposta.
Per poder veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ